dijous, 8 de setembre del 2011

Sense la independència, no hi ha llengua catalana


Vivim moments històrics complicats a nivell polític i, lògicament, en el context d’una nació sense estat tot el que afecta la llengua oprimida ho cal entendre des d’una perspectiva estrictament política, no només lingüística.

Aquest moment polític es complica, bàsicament, perquè en aquests darrers anys la “socialdemocràcia” espanyola, el PsoE, s’ha anat no només desinflant sinó que s’ha anat autoliquidant, la qual cosa ha servit perquè la dreta espanyola (més rància i anticatalana, si cap) anés prenent força. Més enllà d’això, l’anomenada esquerra espanyola (o els moderns ecosocialistes), enlloc de demostrar una actitud ferma i madura davant de la situació política, enceten una política divisòria que no beneficia gens el conjunt de la societat. Fet i fet, estan regalant el pastís polític a la dreta més dura. No és d’estranyar, doncs, que el proper parlament espanyol sigui gairebé monocolor, PpPsoE (amb CiU, UPN i CC). Estem, molt possiblement, a les portes de la fi del bipartidisme espanyol i encetem una nova època representada pel monopartidisme espanyol, representat per un feixisme cada cop més descarat.

Aquest punt no cal perdre’l de vista, perquè el tema és polític, no només lingüístic. En qualsevol país oprimit, la qüestió de la llengua sempre serà política. Per tant, si guanyem la política, guanyarem la llengua. No hi ha volta de full ni hi ha un altre camí. Per això, el camí encetat pels regionalistes (els de l’espanya de les autonomies) és un camí suïcida de totes-totes.

És per això que tot el procés judicial que ara afecta negativament la “immersió lingüística” a les escoles de l’autonomia del Principat, és un procés polític. De la mateixa forma que ho és l’atac a la presència de la llengua catalana a la sanitat pública de les Illes Balears. Ras i curt. No entrarem ara a debatre si aquest model “lingüístic” el considerem adient o fins i tot, nostre (que no ho és, en absolut), simplement, volem manifestar que és el punt de partida d’un moment històric que esdevindrà ferotge per al nostre poble, tant a nivell de classe com de poble, a partir del 20-N.

I no només l’estem patint a la CAC o a la CAIB, sinó que també a la CAPV veiem com la dreta més ferotge (ara amb la seva cara més “amable”) continua apostant i defensant una escola “trilingüe”, o a l’Aragó, on el PP i el PAR ja van anunciar que desfarien la “llei de llengües” aragonesa, per tal de desfer-se del català.

Tot plegat, l’atac contra un model lingüístic a l’ensenyament, contra la presència de la nostra llengua a les institucions i serveis públics, o contra una mínima i tímida normalització “formal” del català, es tracta d’un atac molt més gran, sobretot, en un moment en què “l’esquerra” espanyola viuen en la desorientació absoluta.
I el 20-N marcarà un abans i un després, perquè passarem del bipartidisme al monopartidisme cada cop més descaradament feixista. 

Fins quan els partits regionalistes, o els anomenats nacionalistes, o els ecosocialistes no se n’adonaran que l’autonomisme no és el camí? Fins quan no se n’adonaran que fins que no guanyem la partida política no haurem guanyat la llengua?

L’autonomia és un sac de pedaços que a corre cuita mirem d’enganxar com en un globus aerostàtic que es desinfla sense remei. Cal fugir d’aquest model.

Ni esquerra espanyola, ni autonomistes balearsvalencianocatalans ens estan mostrant el camí. Han tingut molts anys per resoldre la papereta i no només no ho han fet, sinó que ens estan abocant a l’abisme polític, no només a nivell lingüístic i nacional, sinó molt especialment i descarnadament a nivell de classe (retallades socials, jubilacions, contrareformes laborals...). Tot el que va costar tant de guanyar ho estem perdent amb una velocitat que fa feredat, evidentment, tot adobat per una gestió política corrupta i nefasta. 

Quin futur ens han deixat? Quina herència ens estan deixant?

L’únic camí viable i futur és el camí per la unitat popular dels pobles i la unitat d'acció per defensar els nostres drets socials i nacionals. A Euskalherria, estan treballant per la unitat d’acció, des de la defensa de la sobirania política i de classe. És un exemple a seguir. El camí de l’esquerra espanyola, de l’ecosocialisme i de l’autonomisme no és altre que fotre’s cops de cap contra la paret. 

Ara és l’hora de marcar un altre camí: el de la victòria política, de classe i nacional. I això passa per la unitat d’acció. Per la Unitat Obrera i Popular dels Països Catalans.

Som-hi.

Barcelona – Reus – València / Països Catalans (setembre de 2011)


Secretariat Nacional de la COS

Coordinadora Obrera Sindical – COS
Sindicat per l’alliberament de gènere, de classe i nacional dels Països Catalans

divendres, 17 de juny del 2011

EL 19 DE JUNY, QUE EL COLOR ROIG DE LA INDEPENDÈNCIA OMPLI DE COLOR LES MANIFESTACIONS CONTRA LA INDIGNACIÓ





El regionalisme burgès amb els seus pontificats ens vol tornar a alliçonar, com fa sempre, sobre bons i dolents.  El mateix regionalisme que fa alcalde al feixista Albiol a Badalona o que a Reus, sense anar més lluny, pacta amb el PP (els enemics del país) per assolir l’alcaldia.

Ara ens diuen que els indignats som tots una colla d’espanyols.  Alegrement, com aquell qui no vol la cosa, s’hi apunten altres disfressats d’independentistes: López Tena, Carod Rovira... és clar, alguns ja es troben en el cercle dels privilegiats.

No entrarem a discutir punt per punt els punts que defensen els acampats arreu del país. Hi ha coses que hi estem d’acord, d’altres que no tant.

No obstant això, la COS estarà sempre al costat de la gent que més ho necessita: els milers d’aturats, els treballadors en precari, també els petits autònoms que són fuetejats pels diferents governs conservadors, els que han perdut la casa per culpa de la hipoteca o aquells que no saben si percebran una pensió de jubilació.  Aquests són els nostres i, per això, no els hem demanat el DNI, per saber quina llengua parlaven o quina nacionalitat tenien.  Però des del moment que viuen i intenten treballar a Catalunya, els hem de defensar (o no diu l’estatut que és català aquell que viu i treballa a Catalunya?).  Altrament, el posicionament és molt clar, quedar-nos de braços plegats vol dir acceptar la situació socioeconòmica que patim i nosaltres no seguirem per aquest camí.

No caiguem en el parany que ens vol fer caure la dreta regionalista (precisament aquells que fan alcaldes a feixistes reconeguts). 

El diumenge 19 de juny, quedar-se a casa es posar-se al costat de qui ens oprimeix, per tant, participem a les manifestacions, anem-hi amb estelades.  Que el color roig de la independència doni color a les manifestacions d’indignats i emprenyats amb el sistema polític catalanoespanyol (o valencianoespanyol o balearespanyol).

divendres, 10 de juny del 2011

ON SÓN CCCO I UGT? A LA PANXA DEL BOOOOU QUE NO NEVA NI PLOU

Companyes i companys,
volem rescalfar motors amb dues lectures que ens semblen interessants:

Blog indepentista castellà: on són CCOO i UGT?
http://republicaindependientedechamberi.wordpress.com/

Kaos en la red: acció a la CEOE i al ministeri de treball:
http://www.kaosenlared.net/noticia/activistas-15-m-realizan-accion-ceoe-para-denunciar-legalizacion-escla

Article a la web de la COS contra les retallades i les privatitzacions:
http://www.sindicatcos.cat/index.php?option=com_content&view=article&id=390:contra-les-retallades-i-privatitzacions-organitzem-la-indignacio-i-plantem-los-cara&catid=41:comunicats&Itemid=75


Bona lectura, però sobre la pregunta que formulàvem abans, si CCOO o UGT no són a la panxa del bou, segurament seran en algun paradís fiscal.

dilluns, 14 de març del 2011

construïm l'alternativa dels i les treballadores - 19 de març de 2011



Jornada de debat organitzada conjuntament per Endavant (OSAN) i la Coordinadora Obrera Sindical (COS).

La lluita sociolaboral als Països Catalans viu actualment temps de gran intensitat. Aquesta lluita és fruit de la necessitat d'oposar-se a les retallades socials i laborals que estem patint, i alhora respón a la determinació de l'Esquerra Independentista i dels moviments anticapitalistes per posar la defensa dels drets socials i laborals al centre de la seva acció política.
L'alternativa de les i els treballadors: Drets Socials, Treball, Països Catalans, Independència.
Contra la seva crisi. Construïm l'alternativa dels i les treballadores.
10.30-12 H | Entre l'assimilació i la ruptura: Reptes del Sindicalisme actual.
  • Jordi Aldeguer. Membre de l'Executiva Nacional de la COS.
  • Saturnino Mercader. Membre del comitè de descansos de TMB i impulsor de l'Assemblea de Barcelona.
  • Leire Nalda. Membre de l'Àrea de Relacions Internacionals i de l'executiva de la Federació d'Ensenyament del sindicat LAB.
  • Un representant del SAT. Sindicat Andalús de Treballadors.

12:15-14 H | La defensa dels drets socials: Un camí per avançar en la lluita contra el capitalisme.
  • Pepe Adelantado. Especialista en politiques socials i desigualtat. Professor del Departament de Sociologia de la UAB.
  • Carles Hernández. Membre de la Trobada Alternativa de Nou Barris.
  • Roser Pérez. Especialista en politiques de la salut i desigualtats de classe. Professora de l'Escola Universitària de la Creu Roja.

16-17:30 H | Des del municipalisme construïm l'alternativa popular.
  • Jordi Bonet. Investigador Social.
  • Quim Arrufat. Regidor de la CUP a l'ajuntament de Vilanova i la Geltrú.
  • Eduard Giménez. Regidor del COP-Compromís per Ripollet.

17:45-19:30 H | La independència dels Països Catalans, un camí de construcció anticapitalista.
  • Joan Sebastià Colomer. Militant d'Endavant OSAN.
  • Jordi Martí. Membre de la CGT. Camp de Tarragona.


Organitza: Endavant (OSAN) / Coordinadora Obrera Sindical (COS)
Dissabte 19 de març de 2011 a les 10h.
Casal Independentista de Sants. Carrer Muntades 24, Barcelona.

dilluns, 14 de febrer del 2011

PRESENTACIÓ DE LA COS A FALSET

Dissabte, 19 de febrer tindrà lloc al local del Col·lectiu
Independentista del Priorat (situat a la Plaça de la Quartera núm. 30)
la presentació del sindicat COS. Entre altres
coses es tractarà de donar a conèixer les directrius del sindicat en
aquestes contrades i veure de quina manera es pot "enganxar" amb la
realitat sociolaboral d'aquesta part del Camp de Tarragona.
 El Coordinador General, Gonçal Bravo, tindrà la paraula per tal de fer difusió del
que pretèn ser el referent a nivell sindical del nostre col·lectiu a
tots els Països Catalans.

Després si voleu podreu fer una cerveseta amb nosaltres i

intercanviar, contrastar, assolir o aprendre les noves reformes del
món del treball  com qualsevol altre esdeveniment que afecte al nostre
país.

Per l'alliberament nacional i de classe...

dissabte, 15 de gener del 2011

VAGA GENERAL ARREU DELS PAÏSOS CATALANS JA!!




Zapatero regala altres 27 milions d'euros als "sindicats" CCOO i UGT per evitar una nova vaga general

Des de la Coordinadora Obrera Sindical – COS, manifestem públicament el següent:

-       El govern espanyol,vol evitar una nova vaga general, aquesta vegada motivada per la reforma de les pensions (i de forma soterrada, també per la pròxima aprovació del reglament de desenvolupament de la contrareforma de la negociació col·lectiva, el proper 4 de març).
Amb aquest objectiu, el ministre espanyol de Treball, Valeriano Gómez, ex-buròcrata de la UGT, ja es va reunir amb Méndez i Toxo, per continuar les "negociacions", sobre la contrareforma de les pensions i l'ampliació de l'edat de jubilació als 67 anys.

-       En paral·lel a aquestes reunions, Manuel Chaves, mitjançant una resolució en el BOE (just abans que comencessin les trobades) atorga una subvenció per a les organitzacions "sindicals" de 26,6 milions d'euros… Tot just unes poques setmanes després del "regal" de 143 milions d'euros a CCOO i UGT entre setembre i desembre de 2010 (quan en tot el 2009 "només" van rebre uns 95 milions d'euros).

-       Aquestes noves "ajudes" estan destinades a finançar els plans de "formació" en 2011 dels funcionaris i dels empleats públics (i de pas, mirar de "pal·liar" les reduccions salarials i de drets que tornaran a patir durant aquest 2011)… Al mateix temps, al BOE apareix que el govern espanyol també atorga subvencions a la pròpia Administració central (que rebrà un màxim de 23,4 milions d'euros), a les autonomies (de 52,1 milions d'euros) i als ajuntaments (de 24,8 milions d'euros). "Curiosament" aquests "regalets" a aquests "sindicats" seran superiors a les rebudes per l'administració central i als ajuntaments (que els necessiten i molt per poder pagar els deutes amb petites empreses locals i col·lectius socials, generar ocupació a les localitats, etc.)

-       -Els sindicats institucionals poden “justificar” que els fons estan destinats a “fomentar” polítiques actives d'ocupació, la lletra petita de la resolució del Ministeri de Política Territorial (és a dir, CCOO i UGT rebran altres subvencions, a posteriori, d'altres ministeris com el de treball, educació, etc., i administracions públiques) té diverses clàusules preocupants.
La més significativa és que CCOO i UGT (i altres "sindicats" com CSIF, organitzacions que, segons diu literalment el BOE tenen “capacitat organitzativa i tècnica”, la qual cosa deixa en condicions avantatjoses a aquests "grans sindicats", una vegada més), quan donin cursos de formació en 2011 no hauran de presentar “justificació documental” de les despeses corrents (a veure qui pot rebre un subsidi de l'estat o de qualsevol administració pública sense haver de presentar desenes de papers, justificants, etc.).
D'aquesta qüestió també es beneficiaran les administracions públiques… és a dir, que senzillament es promociona la corrupció i l'enriquiment d'uns pocs amb els diners públics… És a dir, el conjunt de les treballadores i treballadors hem de continuar pagant la crisi, i justificant fins al darrer dels cèntims que "rebem" de l'estat. Al 2010, en la mateixa resolució en la qual es convocaven aquestes ajudes, no existia cap clàusula semblant.

-       Finalment, els requisits perquè els beneficiaris rebin les subvencions es troba en que les despeses subvencionables “hagin estat efectivament pagades a 15 de març de l'any següent”. És a dir, com a mínim 75 dies després que es prestessin els serveis (ja en ple any 2012), per contra, la Llei de Morositat obliga a pagar en 40 dies com a màxim al 2012, alguna cosa que posa en dubte el relaxat límit que ha imposat Chaves a l'hora de realitzar els pagaments pels cursets de formació.

-       Fa unes setmanes s’ha sabut (tot i que òbviament no ha estat gens publicitat) que els "sindicats" CCOO i UGT treuen profit del Fons públic per a la Prevenció de Riscos Laborals, per autofinançar-s'hi. Aquestes dues organitzacions para-estatals participaren directament en la presa de decisió de la distribució de 44 milions d'euros durant el 2009, segons l'órgan fiscalitzador. Així, per exemple, entre 2000 i 2007, CCOO i UGT es van repartir més del 90% de les partides destinades en teoria a fomentar la Prevenció dels Riscos Laborals - PRL. La mort d’un treballador en una obra de construcció a l'Hospitalet de Llobregat promoguda per CCOO, ara es fa pública una qüestió que molta gent sabíem, però que fins ara no constava en comptes públics. La lamentable i miserable realitat és que els "sindicats"/empresa CCOO i UGT han trobat en els fons destinats a la PRL un mitjà de finançament més (que òbviament incompleix la legalitat), a més de les "arbitràries" subvencions de les Administracions Públiques europees, estatals i autonòmiques… donades les cada cop menors quotes dels i de les afiliades (només en 2009 CCOO va perdre més de 200.000 afiliades i afiliats a tot l'estat espanyol)

-       Segons l'últim informe del Tribunal de Comptes, centrat en la gestió de les partides de la Fundació per a la Prevenció de Riscos Laborals, no hi ha cap dubte sobre la terrible arbitrarietat, el descontrol i la manca absoluta de transparència i publicitat amb la que es maneguen els fons dedicats a "evitar" els accidents laborals i les malalties professionals.


Està assumit que les direccions de CCOO i UGT no faran res per tombar la nova contrareforma de les pensions,només els preocupa mantenir les seves  pròpies estructures, les seves pròpies cadires i privilegis. mentre les organitzacions sindicals que realment treballem amb les nostres mans per aixecar la defensa necessària que necessitem com a persones treballadores i com a poble acabem rebent la mateixa consideració que aquest fals sindicalisme de cartró. Mentrestant,centenars de milers de persones treballadores a casa nostra ja no tenen cap ingrés, ni forma de guanyar-se la vida.

Per dignitat,per poder defensar realment els teus drets i dignitat com a persona treballadora i com a poble… Trenca amb les direccions claudicants de CCOO i UGT o ells ens acabaran trencant a totes i a tots.



Per la terra i pel treball, per la dignitat i la llibertat… a la Vaga General!!

27 de Gener Jornada Nacional de Lluita arreu dels Països Catalans!!

Que es reformin i es retallin els diputats, executius i la casa reial, les pensions!!

Per la plena jubilació als 60 anys, amb 100% de pensió!!


Països Catalans – 13 de gener de 2010


Coordinadora Obrera Sindical - COS
Sindicat per l'alliberament de gènere, de classe i nacional dels Països Catalans

dilluns, 29 de novembre del 2010

Apunts per a la reflexió en veu alta





Les passades eleccions al parlament de la Generalitat (de la Comunitat Autònoma de Catalunya) hauran posat de manifest alguns punts que volem posar en consideració, si més no, com a reflexió general:

·      Italianització i espanyolització política: guanya la corrupció i el nepotisme, com ja havia passat al País Valencià i en menor mesura a les Illes (i també a les comarques de la Catalunya del Nord, on l’herència dels Frêche i Alduy continua ben fresca i viva). I no pas només per qui ha guanyat les eleccions, sinó també per qui les perd. Hi ha una berlusconització de la política al nostre país (present i futura)?
·      Manca de voluntat, visió i projecte real de país (no pas com a concepte teòric, sinó pràctic). Els programes de les diferents opcions “nacionalistes” mostren una manca real de voluntat de vertebració territorial i palesen una greu desorientació política (és a dir, tomb descaradament dretà, en la teoria i/o en la pràctica)
·      Manca de voluntat real de democratització de la societat: llei electoral que beneficia la manca de democràcia, publicitat electoral dels partits poc transparent i gens democràtica (blocs informatius, qui més poder té, més espais, qui es presenta per primera vegada no té "dret a la vida", etc.).
·      Allò del “farem, farem, farem”, per molt que encara vengui, s’ha demostrat per activa i per passiva, que és mentida. Si uns han governat 20 anys i els altres 7, què han fet durant aquest temps? Per tant, el discurs ja no és creïble. Ni el d’uns ni el dels altres.
·      No hi ha volta de full, els diferents grups que es proclamen independentistes, o realment estan pagats per interessos “estranys” o pateixen també de la mateixa desorientació general, ja que tampoc tenen un model clar del que volen. No ho diem nosaltres, però uns diuen que en Laporta és un “bluf”, un “vividor” i un “submarí”; d’altres diuen, que en Carretero és un “petit dictador de dretes” (la gran fugida de militants de Reagrupament, ho demostraria?); ERC, després de 7 anys de govern, el seu programa no és creïble; finalment, el PSAN que dóna suport a Laporta, realment és “comunista”? Només la praxi (no la teoria) d’uns i d’altres ens donarà la resposta.
·      L’Esquerra Independentista, en el seu conjunt, l’EI real que hem quedat al marge de les eleccions, més enllà de mirar-nos a nosaltres mateixos, hauríem de veure molt bé en quin món vivim i saber-nos preparar de cara al futur més immediat. Quins objectius volem? per què? com?...  Concepte global de país i com es vertebra (allò que no han fet els altres), de classe i alliberament, i aquestes han de ser les premisses bàsiques. L’EI també hem d’apostar fort per alguna cosa que totes les altres opcions han oblidat, que no és altre que (en el món de crisi i d’enfonsament dels postulats socialdemòcrates, liberals i conservadors), sense les persones treballadores, sense nosaltres, no es pot construir de cap de les maneres la societat del futur. I hem de ser conscients d’aquesta força, si ho som, guanyarem.

Pense-m’hi.