Combatre radicalment l’atur és un repte fonamental dels moviments socials. Però per a combatre’l cal analitzar-ne les causes que l’originen. De causes, se n’han enunciat diverses però, a la pràctica, el convencionalisme polític i social continua reproduint el marc socioeconòmic que legitima la desocupació estructural (modisme de misèria i empobriment). Per tant, si no canvien les coses (i sembla que no canviaran), la via legalista i oficialista es demostra com a via morta per acabar amb la marginalitat.
Aleshores el plantejament de la vaga és, és clar, una “tàctica” que volen (els enriquits financers) que sigui conjuntural. No es tracta (o no es tracta únicament) de fer-ne el seguiment quantitatiu de vaguistes detectivescament. Es tracta de demanar-se què més cal fer per a resituar les coses…
Resituar les coses significa, doncs, afrontar què vol dir crisi en el seu sentit integral. És evident que la primera condició d’aquest objectiu ha de ser l’anàlisi de l’atur estructural. Cal, en aquest sentit, contextualitzar aquesta crisi (anunciada) dins la seqüència de les crisis produïdes si més no durant el segle vintè. En aquest sentit, aquestes crisis (entre 1929 i 1973) indiquen algunes continuïtats: sobreproducció, exèrcit de reserva, sobreexplotació de la força de treball, esgotament dels recursos energètics. I aquests indicadors, que es repeteixen com la cançó de l’enfadós, continuen sense combatre’s majoritàriament des de la radicalitat.
Des de la radicalitat vol dir fer un pas més enllà. No voldrà dir que la crisi remet a una crisi de legitimació, d’identificació social més àmplia? No voldrà dir que hauríem d’eixir també “fora” de les estadístiques i retrobar les persones? Aquesta darrera opció és la que ha de (re)situar una vaga en el context de la persistència del treball polític perquè acabem per concloure que la fallida econòmica remet a la fallida de tot un mode de producció, de tot un sistema (de vida).
Si optem per aquesta darrera via explicativa ens adonarem que allò que permet de mantenir en “l’actualitat” el conjunt global de la crisi són els moviments socials que superen l’estreta mobilització sindical oficialista. Aquí rau l’atenció de tot plegat: com sortir de la rutina de fer vagues a l’ús i fer un salt qualitatiu real pel que fa a situar en la palestra quin és el significat de debò de la crisi. Abastar aquest repte significa, doncs, superar la dinàmica “tècnica” del sindicalisme percebut com a hegemònic, i redefinir accions i estratègies perllongades per lluitar per un altre objectiu: fer possible una altra realitat.
El que acabem de dir pot ser un conte de fades, fins i tot la riota pot ser monumental. Però cal no oblidar que quan uns fan una riota, a la fi, pot ser la riota de la mort…
Aldarulls? Qui els causa? I els piquets empresarials, que són els únics piquets existents; aquests també es denuncien i es ridiculitzen?
Cal valorar, doncs, l’eixida al carrer com una altra vegada…però també cal que ens obliguem a acabar amb aquesta situació també d’una vegada. El capital, que semla no estar mai en crisi és, ras i curt, el càncer a exterminar…aquell àngel exterminador…
No es tracta de xifres…es tracta de denúncia i de palesar que la humanitat és en una cruïlla de no retorn. Aquesta deu de ser una qüestió central…La premsa? Recordem que és la veu de l’amo polític del consell d’administració…i un eficaç mitjà d’invent de la realitat…
Estudiem, doncs, les condicions que cal observar per a concretar l’impuls dels moviments socials, amb un gran capital simbòlic i polític de triomfs en el decurs de la història, per a fer-ne un subjecte polític revolucionari. Revolució? De moment, determinats àmbits d’opinió del periodisme mostren una preocupació fonamentada perquè l’actual estat de coses (el seu) se’n pot anar en orris… Aquest sistema també és mortal? Potser sí!
L’abelllerol
.jpg)
