Sense la independència, no hi ha llengua catalana

Vivim moments històrics complicats a nivell polític i, lògicament, en el context d’una nació sense estat tot el que afecta la llengua oprimida ho cal entendre des d’una perspectiva estrictament política, no només lingüística.

Aquest moment polític es complica, bàsicament, perquè en aquests darrers anys la “socialdemocràcia” espanyola, el PsoE, s’ha anat no només desinflant sinó que s’ha anat autoliquidant, la qual cosa ha servit perquè la dreta espanyola (més rància i anticatalana, si cap) anés prenent força. Més enllà d’això, l’anomenada esquerra espanyola (o els moderns ecosocialistes), enlloc de demostrar una actitud ferma i madura davant de la situació política, enceten una política divisòria que no beneficia gens el conjunt de la societat. Fet i fet, estan regalant el pastís polític a la dreta més dura. No és d’estranyar, doncs, que el proper parlament espanyol sigui gairebé monocolor, PpPsoE (amb CiU, UPN i CC). Estem, molt possiblement, a les portes de la fi del bipartidisme espanyol i encetem una nova època representada pel monopartidisme espanyol, representat per un feixisme cada cop més descarat.

Aquest punt no cal perdre’l de vista, perquè el tema és polític, no només lingüístic. En qualsevol país oprimit, la qüestió de la llengua sempre serà política. Per tant, si guanyem la política, guanyarem la llengua. No hi ha volta de full ni hi ha un altre camí. Per això, el camí encetat pels regionalistes (els de l’espanya de les autonomies) és un camí suïcida de totes-totes.

És per això que tot el procés judicial que ara afecta negativament la “immersió lingüística” a les escoles de l’autonomia del Principat, és un procés polític. De la mateixa forma que ho és l’atac a la presència de la llengua catalana a la sanitat pública de les Illes Balears. Ras i curt. No entrarem ara a debatre si aquest model “lingüístic” el considerem adient o fins i tot, nostre (que no ho és, en absolut), simplement, volem manifestar que és el punt de partida d’un moment històric que esdevindrà ferotge per al nostre poble, tant a nivell de classe com de poble, a partir del 20-N.

I no només l’estem patint a la CAC o a la CAIB, sinó que també a la CAPV veiem com la dreta més ferotge (ara amb la seva cara més “amable”) continua apostant i defensant una escola “trilingüe”, o a l’Aragó, on el PP i el PAR ja van anunciar que desfarien la “llei de llengües” aragonesa, per tal de desfer-se del català.

Tot plegat, l’atac contra un model lingüístic a l’ensenyament, contra la presència de la nostra llengua a les institucions i serveis públics, o contra una mínima i tímida normalització “formal” del català, es tracta d’un atac molt més gran, sobretot, en un moment en què “l’esquerra” espanyola viuen en la desorientació absoluta.

I el 20-N marcarà un abans i un després, perquè passarem del bipartidisme al monopartidisme cada cop més descaradament feixista. 

Fins quan els partits regionalistes, o els anomenats nacionalistes, o els ecosocialistes no se n’adonaran que l’autonomisme no és el camí? Fins quan no se n’adonaran que fins que no guanyem la partida política no haurem guanyat la llengua?

L’autonomia és un sac de pedaços que a corre cuita mirem d’enganxar com en un globus aerostàtic que es desinfla sense remei. Cal fugir d’aquest model.

Ni esquerra espanyola, ni autonomistes balearsvalencianocatalans ens estan mostrant el camí. Han tingut molts anys per resoldre la papereta i no només no ho han fet, sinó que ens estan abocant a l’abisme polític, no només a nivell lingüístic i nacional, sinó molt especialment i descarnadament a nivell de classe (retallades socials, jubilacions, contrareformes laborals...). Tot el que va costar tant de guanyar ho estem perdent amb una velocitat que fa feredat, evidentment, tot adobat per una gestió política corrupta i nefasta. 

Quin futur ens han deixat? Quina herència ens estan deixant?

L’únic camí viable i futur és el camí per la unitat popular dels pobles i la unitat d'acció per defensar els nostres drets socials i nacionals. A Euskalherria, estan treballant per la unitat d’acció, des de la defensa de la sobirania política i de classe. És un exemple a seguir. El camí de l’esquerra espanyola, de l’ecosocialisme i de l’autonomisme no és altre que fotre’s cops de cap contra la paret. 

Ara és l’hora de marcar un altre camí: el de la victòria política, de classe i nacional. I això passa per la unitat d’acció. Per la Unitat Obrera i Popular dels Països Catalans.

Som-hi.

Barcelona – Reus – València / Països Catalans (setembre de 2011)

Secretariat Nacional de la COS

Coordinadora Obrera Sindical – COS

Sindicat per l’alliberament de gènere, de classe i nacional dels Països Catalans