Apunts per a la reflexió en veu alta

Les passades eleccions al parlament de la Generalitat (de la Comunitat Autònoma de Catalunya) hauran posat de manifest alguns punts que volem posar en consideració, si més no, com a reflexió general:

·      Italianització i espanyolització política: guanya la corrupció i el nepotisme, com ja havia passat al País Valencià i en menor mesura a les Illes (i també a les comarques de la Catalunya del Nord, on l’herència dels Frêche i Alduy continua ben fresca i viva). I no pas només per qui ha guanyat les eleccions, sinó també per qui les perd. Hi ha una berlusconització de la política al nostre país (present i futura)?

·      Manca de voluntat, visió i projecte real de país (no pas com a concepte teòric, sinó pràctic). Els programes de les diferents opcions “nacionalistes” mostren una manca real de voluntat de vertebració territorial i palesen una greu desorientació política (és a dir, tomb descaradament dretà, en la teoria i/o en la pràctica)

·      Manca de voluntat real de democratització de la societat: llei electoral que beneficia la manca de democràcia, publicitat electoral dels partits poc transparent i gens democràtica (blocs informatius, qui més poder té, més espais, qui es presenta per primera vegada no té "dret a la vida", etc.).

·      Allò del “farem, farem, farem”, per molt que encara vengui, s’ha demostrat per activa i per passiva, que és mentida. Si uns han governat 20 anys i els altres 7, què han fet durant aquest temps? Per tant, el discurs ja no és creïble. Ni el d’uns ni el dels altres.

·      No hi ha volta de full, els diferents grups que es proclamen independentistes, o realment estan pagats per interessos “estranys” o pateixen també de la mateixa desorientació general, ja que tampoc tenen un model clar del que volen. No ho diem nosaltres, però uns diuen que en Laporta és un “bluf”, un “vividor” i un “submarí”; d’altres diuen, que en Carretero és un “petit dictador de dretes” (la gran fugida de militants de Reagrupament, ho demostraria?); ERC, després de 7 anys de govern, el seu programa no és creïble; finalment, el PSAN que dóna suport a Laporta, realment és “comunista”? Només la praxi (no la teoria) d’uns i d’altres ens donarà la resposta.

·      L’Esquerra Independentista, en el seu conjunt, l’EI real que hem quedat al marge de les eleccions, més enllà de mirar-nos a nosaltres mateixos, hauríem de veure molt bé en quin món vivim i saber-nos preparar de cara al futur més immediat. Quins objectius volem? per què? com?...  Concepte global de país i com es vertebra (allò que no han fet els altres), de classe i alliberament, i aquestes han de ser les premisses bàsiques. L’EI també hem d’apostar fort per alguna cosa que totes les altres opcions han oblidat, que no és altre que (en el món de crisi i d’enfonsament dels postulats socialdemòcrates, liberals i conservadors), sense les persones treballadores, sense nosaltres, no es pot construir de cap de les maneres la societat del futur. I hem de ser conscients d’aquesta força, si ho som, guanyarem.

Pense-m’hi.

ESCENARIS CÍNICS (PSOE CORRUPTES?)

I.Sous. No és cap secret els sous dels batlles i regidors de qualsevol Ajuntament. Els de Reus en són un cas més. El que oculta la sagnia econòmica popular d’aquest modus vivendi és, alhora, una enorme contradicció. El fet de ser d’”esquerres” de saló permet de combinar la pràctica amb la parladuria, tacticisme…Però aquests sous, que només en són una punta, de l’iceberg, reflecteixen que aquest model de societat està literalment podrit. És a dir, que un cop més no n’hi ha prou a parlar de crisi. De fet, aquest darrer fet n’és una conseqüència, de tot plegat. Aquests sous no són res més que un exemple que expliquen que, en qualsevol cas, la misèria (perquè es tracta d’això!) és unidireccional…els que treballen són els empobrits i els empobrits d’esperit (perquè són funcionaris!) son els rics…

II. El “senyor” F. G. ha fet unes declaracions que, d’altra banda, feia molt de temps que s’intuïen. Es pot especular sobre la conjuntura en què les diu (negociació…), però el que, de debò, expliciten aquestes paraules (no tenir remordiment moral) és el que és la política d’estat. L’Estat (capitalista) no té cap tipus de remordiment (encara ho dubtàvem?). Per tant, aquestes afirmecions sobre el terrorisme d’Estat són perfectament raonables…El que no ho és és l’actitud -moral- de qui vol romandre en el llimb de no estar-hi d’acord i tampoc no estar d’acord amb qualsevol altra forma de lluita popular i d’alliberament. El que (ens) diu F. G. és que ens hem de posicionar: o en un rengle, o en l’altre. Res més.

Però, a més, el que indica el degoteig d’afirmacions sobre aquest afer de guerra bruta (per cert, d’ençà que hi ha estat, n’hi ha…són consubstancials…en fem la història?) és que l’estat també pot estar contra les cordes…i més que contra les cordes…si no, aquestes accions [contra ciutadans bascos] no s’haurien dut a terme…L’estat, vés per on, és feble….i no té cap altre recurs que la repressió…(psicològica, física, política, cultural i econòmica). Repressió integral.

III. Crisi de la socialdemocràcia. És un tema antic: des de 1959...quan l’SPD alemany va dir que calia adequar el discurs amb el nou mercat emergent de la CEE. I, és clar, Marx no era presentable…De moment, però, sembla que els nòrdics (Suècia) se’n sortien, però amb la crisi estructural de 1973 (de la qual encara no hem sortit) es va cloure el cicicle: el capitalisme, en crisi perpètua, devora els seus propis gestors…I de fet, d’ençà d’aleshores hom va a la cerca de pegats…el vaixell fa aigües, i es creu que amb mesures de liberalització en tots els àmbits es produirà nova riquesa. Però el que demostren els fets és que de nova riquesa només se’n produeix per als rics…els cercle es retroalimenta.

Coda. Aparentment són tres escenaris inconnexos, però fixem-nos hi més bé. Les elits pseudopolítiques que són els gossos guardians de la propietat privada i de la torxa ideològica populista (que és el garant de la seva perpetuïtat) necessiten d’un Tòtem, l’estat, per a vigilar, controlar i eliminar tot allò que pugui trencar aquest bucle fosc… L’estat creu que se’n surt però la història -i la lluita- continua en els àmbits més impensables…i això és el que no es pot controlar….ni amb la tàctica de l’envellida socialdemocràcia.

L’òliba

CONTINUEN LES RETALLADES SOCIALS I LABORALS. CONTINUA LA LLUITA!

El proper dissabte 13 de novembre, a les 18h a la Plaça Imperial Tarraco (Tarragona), continuem reivindicant els nostres drets!

Contra el decret de les pensions;

Contra la reforma laboral;

Contra la privatització dels serveis públics;

Contra la precarització del treball;

FEM SENTIR LA NOSTRA VEU!!!

Ha passat un mes des que vam participar a la vaga general, i es confirma el que ja ens temíem. Els sindicats majoritaris CCOO i UGT tan sòls van representar una farsa, fent veure que sortien al carrer per defensar els drets dels treballadors i treballadores, enfront l’ofensiva neoliberal promoguda per la Unió Europea (UE).

Els nostres companys i companyes de l’Estat francès han ridiculitzat aquesta forma de lluita que es concentra en una miserable jornada de vaga, que és el màxim que poden fer els sindicats grocs per no mossegar massa fort la mà que els alimenta.

Davant les mesures que s’estan aplicant a tots els estats de la UE, i que atempten directament contra la qualitat de vida de la majoria de la societat (particularment irrisòria a l’estat espanyol en comparació amb la d’altres estats membre), és imprescindible una resposta unitària a nivell europeu. Els sindicats majoritaris, però, no tenen la menor intenció de fer-ho, i ens correspon als col·lectius i organitzacions polítiques combatives, a les associacions de veïns, culturals, de pares i mares, o qualsevol altre forma d’agrupació de base; ens correspon a les persones a títol individual, organitzar i sumar-nos a la resposta.

Concretament, Cau de llunes, com a col·lectiu feminista, llancem una crida a totes les dones independentment de la seva edat, professió o lloc de naixement, per tal que no acotxin el cap davant el futur que ens estan teixint. Lluny de promoure l’avenç dels processos d’emancipació femenins, les mesures que promou la UE representaran un retrocés brutal. Les retallades socials aprovades es faran a càrrec nostre, doncs les tasques de cura que assumia l’estat recauran sobre les nostres espatlles. En ple segle XXI, enlloc d’apropar-nos a polítiques de natalitat, en les quals les dones poden desenvolupar la seva maternitat amb plena tranquil·litat econòmica, i per tant gaudint d’una notable autonomia i independència, tornarem enrere i haurem de tancar-nos de nou a casa, per tal de donar abast a les múltiples tasques de cura dels nostres familiars grans o petits. Tanmateix, les possibilitats de trencar amb la parella també es veuran notablement reduïdes (tal i com ja estem veient i cosa que deu fer molt feliç al Papa), doncs les despeses mínimes són difícils d’encarar en la situació actual. En general, l’emancipació econòmica de les dones es veurà (s’està veient) directament afectada per aquestes retallades, ja que les condicions de partida femenines són força més precàries que les masculines.

Això només és una pinzellada, breu i senzilla, del què ens espera a les dones amb les mesures imposades des de la UE, aplicades devotament pel govern espanyol, però el panorama és molt més desolador. Com volen reduir l’atur incrementant l’edat de jubilació o facilitant l’acomiadament? Com volen combatre la precarietat facilitant els contractes temporals, els horaris flexibles o la modificació dels convenis segons els interessos empresarials? No té ni caps ni peus, oi? On és la democràcia de la que es vanagloria la classe política institucional, quan les pèrdues privades es volen resoldre amb els diners públics i els drets dels i les treballadores, hipotecant el nostre futur?

Per tot plegat, us convidem a assistir a la manifestació del proper dissabte 13 de novembre, a les 18h a la Plaça Imperial. Igualment, us convidem a participar de forma activa amb els vostres col·lectius, per tal que us sumeu a la Coordinadora Repartim el Treball i la Riquesa, o que us hi sumeu a títol personal!

Us hi esperem!

Cau de llunes (Assemblea Feminista Revolucionària de Tarragona)

caudellunestgn.blogspot.com

http://caudellunestgn.blogspot.com/2010/11/continuen-les-retallades-socials-i.html

Prou ser ploramiques lingüístics…

Sí, ha traspassat Joan Solà. Com ho va fer Joan Coromines. Cada cop donem més relleu a la noció de Barrès que la nació són els morts? No sé si Joan Solà va tenir alguna cosa a veure amb el veto a L.V. Aracil per a la seva continuïtat a la Universitat…però ara no es tracta d’axò. Es tracta que l’acadèmia pensa que plorant es dignifica una llengua perseguida i bandejada…El record emotiu és suficient? No, n’és un component, la memòria, però hi manca allò fonamental: la lluita. I avui, digueu-me quants acadèmics són disposats a baixar al carrer (és a dir, a comunicar-se amb la gran realitat impura!) i formar part del moviment de combat per la Dignitat Nacional? Crec que, bentost, pocs, diria que es poden comptar amb els dits de la mà…

No som una nació, ara com ara sóm un ONI (“Objecte No identificat”). Oscil·lem entre el plor (sense ràbia) sense projecte i el victimisme (encara volem reformar una constitució enemiga!!!).

Llengua? Creiem de debò que el plany del traspàs ens durà a l’eixida del laberint? Un laberint, d’altra banda, que fa temps que és pesant i pútrid fet a cops d’interessos regionals pactats amb la Cort espanyola…Poder? Si no ens interessa un poder propi (que no sigui l’insult colonial que estem suportant -i mantenint-), quin futur té una llengua. Una llengua la legitima un Estat.

Però, res, continuem plorant i reformant… que els enemics (interiors), és clar, fan la resta perquè hi veuen clar… Aquests no escriuen llibres científics actuen, com sempre, per la via militar…! Fabra necessita tancs!

L’abellerol

Comunicat de LAB en solidaritat amb els represaliats el 29S

LAB SE SOLIDARIZA CON LOS TRABAJADORES AGREDIDOS Y DETENIDOS EL PASADO 29 DE SEPTIEMBRE EN VALENCIA

Desde el sindicato LAB nos solidarizamos con las y los trabajadores agredidos y con los detenidos por la policía el pasado 29 de septiembre en Valencia, cuando participaban en una movilización de la COS y otras organizaciones de la izquierda independentista.

La represión policial contra las y los obreros que reclaman sus derechos laborales y sociales es un arma que están utilizando las clases gobernantes y los dueños del capital, con el fin de acallar las protestas obreras. La intervención policial de Valencia del pasado día 29 de septiembre fue totalmente desproporcionada y tenía como objetivo reprimir a algunas de las organizaciones sindicales de clase.

Exigimos que se ponga fin a la represión policial contra protestas sindicales. Recientemente, en un episodio similar, 7 compañeros y compañeras de LAB fueron detenidos en Iruñea (Pamplona) cuando, en el marco del Día Internacional de Acción contra la crisis organizado por la Federación Sindical Mundial (FSM), se llevó a cabo una ocupación sindical de una sucursal del Banco Santander, a fin de protestar por la responsabilidad de la banca en la presente crisis. Mientras los responsables de la crisis capitalista que padecemos reciben millones de euros del dinero público, los gobernantes reservan para la clase trabajadora los recortes salariales, la merma de derechos laborales y la represión. Los casos de Iruñea y Valencia son sólo dos ejemplos, pero hay muchos más.

No obstante, no lograrán su objetivo, ya que en este momento es más necesario que nunca luchar.

¡Basta ya de represión!

Gurea da garipena!! (= ¡La victoria es nuestra!)

En Euskal Herria, octubre de 2010

Més enllà

Combatre radicalment l’atur és un repte fonamental dels moviments socials. Però per a combatre’l cal analitzar-ne les causes que l’originen. De causes, se n’han enunciat diverses però, a la pràctica, el convencionalisme polític i social continua reproduint el marc socioeconòmic que legitima la desocupació estructural (modisme de misèria i empobriment). Per tant, si no canvien les coses (i sembla que no canviaran), la via legalista i oficialista es demostra com a via morta per acabar amb la marginalitat.

Aleshores el plantejament de la vaga és, és clar, una “tàctica” que volen (els enriquits financers) que sigui conjuntural. No es tracta (o no es tracta únicament) de fer-ne el seguiment quantitatiu de vaguistes detectivescament. Es tracta de demanar-se què més cal fer per a resituar les coses…

Resituar les coses significa, doncs, afrontar què vol dir crisi en el seu sentit integral. És evident que la primera condició d’aquest objectiu ha de ser l’anàlisi de l’atur estructural. Cal, en aquest sentit, contextualitzar aquesta crisi (anunciada) dins la seqüència de les crisis produïdes si més no durant el segle vintè. En aquest sentit, aquestes crisis (entre 1929 i 1973) indiquen algunes continuïtats: sobreproducció, exèrcit de reserva, sobreexplotació de la força de treball, esgotament dels recursos energètics. I aquests indicadors, que es repeteixen com la cançó de l’enfadós, continuen sense combatre’s majoritàriament des de la radicalitat.

Des de la radicalitat vol dir fer un pas més enllà. No voldrà dir que la crisi remet a una crisi de legitimació, d’identificació social més àmplia? No voldrà dir que hauríem d’eixir també “fora” de les estadístiques i retrobar les persones? Aquesta darrera opció és la que ha de (re)situar una vaga en el context de la persistència del treball polític perquè acabem per concloure que la fallida econòmica remet a la fallida de tot un mode de producció, de tot un sistema (de vida).

Si optem per aquesta darrera via explicativa ens adonarem que allò que permet de mantenir en “l’actualitat” el conjunt global de la crisi són els moviments socials que superen l’estreta mobilització sindical oficialista. Aquí rau l’atenció de tot plegat: com sortir de la rutina de fer vagues a l’ús i fer un salt qualitatiu real pel que fa a situar en la palestra quin és el significat de debò de la crisi. Abastar aquest repte significa, doncs, superar la dinàmica “tècnica” del sindicalisme percebut com a hegemònic, i redefinir accions i estratègies perllongades per lluitar per un altre objectiu: fer possible una altra realitat.

El que acabem de dir pot ser un conte de fades, fins i tot la riota pot ser monumental. Però cal no oblidar que quan uns fan una riota, a la fi, pot ser la riota de la mort…

Aldarulls? Qui els causa? I els piquets empresarials, que són els únics piquets existents; aquests també es denuncien i es ridiculitzen?

Cal valorar, doncs, l’eixida al carrer com una altra vegada…però també cal que ens obliguem a acabar amb aquesta situació també d’una vegada. El capital, que semla no estar mai en crisi és, ras i curt, el càncer a exterminar…aquell àngel exterminador…

No es tracta de xifres…es tracta de denúncia i de palesar que la humanitat és en una cruïlla de no retorn. Aquesta deu de ser una qüestió central…La premsa? Recordem que és la veu de l’amo polític del consell d’administració…i un eficaç mitjà d’invent de la realitat…

Estudiem, doncs, les condicions que cal observar per a concretar l’impuls dels moviments socials, amb un gran capital simbòlic i polític de triomfs en el decurs de la història, per a fer-ne un subjecte polític revolucionari. Revolució? De moment, determinats àmbits d’opinió del periodisme mostren una preocupació fonamentada perquè l’actual estat de coses (el seu) se’n pot anar en orris… Aquest sistema també és mortal? Potser sí!

                                                                                                         

L’abelllerol

Ràbia i orgull

 

Carta oberta a la militància de la COS, al conjunt de l’Esquerra Independentista i a totes les persones treballadores dignes i lluitadores que ahir donaren molt, moltíssim, durant la jornada de Vaga General del 29S arreu de les nostres comarques al sud de l’Albera.

Benvolgudes amigues i amics...

Abans de dir res, de tot cor, us vull donar les gràcies a totes i tots pels grans esforços i sacrificis que heu fet, per tota la feina feta, i per la dignitat que hem mostrat aquests dies i sobretot ahir. De tot cor, us dic que no puc estar més orgullós i emocionat per militar i compartir la lluita amb vosaltres. Ahir vam demostrar del que som capaços, del que podem fer, i del que podem arribar a ser i fer...

Ahir 29 de setembre, no vam fer res més que començar, però anem pel bon camí.

Ara mateix, cal valorar molt bé tot el que hem fet. Veure què hem fet bé, què hem fet millor, i en què hem errat. Hem de fer crítica i autocrítica, aprofitar bé tota la feina feta, regar bé totes les llavors plantades i començar a recollir ja els seus fruits... Perquè la patronal i els negociadors del sindicalisme institucionals ja no van a perdre més el temps, i ja estan pactant el maquillatge de la contrareforma laboral, de les retallades salarials i de les pensions, etc.

Moltes gràcies per tot... i sobretot, abans de res, vull enviar una abraçada molt gran, i tot el meu suport, solidaritat i estima a totes les companyes i companys, que independentment de la sigla, estiguéreu lluitant ahir als piquets, als actes i mobilitzacions i, per això, per defensar la dignitat de totes i tots, com a persones, com a classe i com a poble, patíreu detencions, agressions i brutalitats policials i dels esquirols, etc.

Cal recordar molt especialment a les dotzenes de companyes i companys que continuen a les seues garjoles, a la companya atropellada a Mercabarna, a tots els companys i companyes ferits en les càrregues policials... i molt especialment vull enviar una fortíssima abraçada al company Aquil·les, d'Alacant, a l'Enric d’Orriols (fill del company ToniT, i germà menut del també company AlfonsT, detingut sense motius al piquet dels estudiants a València), a tots els companys i a les companyes detingudes i/o apallissades (especial record i abraçada pels companys Àlex de Castelló de Rugat, i Àlex de Carcaixent, als quals els hi van obrir el cap, a l'igual que a un company del Col·lectiu Somnis de Montcada, al qual quasi li arrenquen una orella, o la companya Ester a la qual li trencaren un braç)

I especialment, vull recordar i enviar-li una fortíssima abraçada al company i amic Raület, d'Alaquàs, al que en una espenta policial, el van tombar brutalment de la seua bici, trencant-li la clavícula. Al Raület li espera una llarga i fotuda recuperació.

Per contra, tot el meu odi, menyspreu i ràbia cap als cossos repressius que tal i com vaig poder patir a València, atacaren amb una brutalitat que feia anys no havíem vist per ací. Eixa “gent” que amb els ulls injectats en sang i hiperventilant molts d’ells, carregaren sense distincions sobre persones que estaven realitzant una marxa pacífica.

La meua ràbia també, contra els “dirigents i responsables” de CCOO i UGT, que en més d’una ocasió, i en diversos indrets del país, els marcaren el terreny, i les nostres posicions, per rebre les “visites” dels cossos repressius... tal i com va passar pel migdia i la vesprada a València.

Al migdia, la marxa del bloc unitari pel carrer Colom, format per companyes i companys de la COS, del SEPC i de les organitzacions de l’Esquerra Independentista, xavals i xavales dels joves d'EUPV, gent de les assemblees d'estudiants, i un grup prou nodrit de CCOO darrere del bloc, fou frenada en sec brutalment per un operatiu de la policia nacional espanyola a les 12h45.

A eixa mateixa hora, els responsables del comitè de vaga de CCOO i UGT parlamentaven amb els responsables de l’operatiu, on precisament no hi passava ningú... per tal de donar la millor imatge possible de “normalitat democràtica”.

Quan va acabar la “negociació”, i amb la feina feta... ho deixaren tot en mans dels “amics de la porra”, i en eixe instant un segon cordó policial ens va rodejar, separant-nos dels bloc de gent de base de CCOO.. En eixe instant s’iniciava la brutal càrrega. Fou terrible, sincerament, feia molts anys que no veia una càrrega policial a València com la d'ahir al migdia.

La segona prova de la conveniència i col·laboració dels responsables del comitè de vaga de CCOO i UGT amb els operatius repressius, la tinguérem per la vesprada, quan moments abans d'organitzar el bloc unitari de l’esquerra independentista, uns companys van portar una pancarta de pals, on es denunciava la brutal actuació policial del matí... En el moment en què fou desplegada, es produí un intent de càrrega policial per provar de retirar-la, així com amenaces directes per part de policies secretes als companys que la portaven... Mentre això es produïa, els “responsables” de CCOO i UGT parlaven amb els responsables de l'operatiu policial, assenyalant els nostres companys i companyes...

Per sort, al final no va passar res greu, i tot i la confusió i descoordinació inicial, quan vam començar a caminar ens n'adonàrem que al nostre bloc hi havien centenars de persones, més de 1500, que s'hi veien dotzenes d'estelades, que molta gent que venia a veure la manifestació, i molta gent gran, s'emocionava en escoltar les dolçaines i veure les estelades...

Realment, ara mateix estic fet una merda, no tinc veu, i em fa mal tot el cos... però estic súper content de la feina d'ahir... la majoria estàvem emocionats de veure la riuada de gent, la germanor amb totes les treballadores i els treballadors, el suport rebut de gent de base de CCOO i UGT... les mostres constants de solidaritat entre totes i tots, les mostres de combativitat i les ganes de seguir lluitar... I també vull destacar sincerament, l'ajuda que ens brindaren les companyes i companys de la CGT de València, en deixar passar el nostre bloc primer que el seu, per cobrir-nos les esquenes, i evitar possibles represàlies contra els companys que portaven la pancarta denunciant la repressió policial... una mostra de solidaritat de classe que no té preu, i que contrasta notablement amb el menyspreu gairebé constant que hem rebut per part dels sindicats “grans”, “oficials” i de “classe”... (ja ni paga la pena anomenar-los).

Allò gran, no són els sindicats... allò gran, molt gran, és la classe treballadora, és el Poble Treballador dels Països Catalans... i, de tot cor, des d’ahir i més que mai, n’estic absolutament i incondicionalment orgullós de ser membre del nostre poble i classe treballadora, membre de la COS i de l’Esquerra Independentista.

Benvolgudes companyes i companys, amics i amigues, moltíssimes gràcies per tota la feina feta arreu del país, i per poder compartir la lluita amb vosaltres, a Elx, Alacant, Mutxamel, Sant Joan d’Alacant, Benissa, Alcoi, Gandia, Carcaixent, València, Alboraia, Sagunt, Xest, Paterna, Burjassot, Vila-real, Castelló de la Plana, Vinaròs, Amposta, Tortosa, Reus, Tarragona, Vilafranca del Penedès, Capellades, Vilanova i la Geltrú, Manresa, Berga, Gironella, Vic, Viladecans, Molins de Rei, Sant Feliu de Llobregat, Sant Joan Despí, Sitges, Barcelona, Vilassar de Dalt, Pineda de Mar, Cardedeu, Cerdanyola, Sant Cugat, Terrassa, Sabadell, Girona, Arbúcies, Figueres, Salt, Olot, Lleida, Palma...

Ara el 29S ja ha passat... ens queden els i les ferides i represaliats... ara més que mai hem de estar al seu costat com una pinya i, al mateix temps, no deixar que aquesta trempera, que totes les mostres de dignitat i sacrifici reals pel bé de totes i tots, no queden en no res... A partir d’ara, hem de continuar piquetejant els nostres barris, polígons i localitats. Hem de continuar organitzant noves assemblees, seccions sindicals, estructures de solidaritat, caixes de resistència, etc. Hem de continuar preparant i organitzant noves mobilitzacions, marxes contra l’atur i la precarietat, denúncies i piquets contra els acomiadaments, i l’esclavatge legal de les ETT.

I cal fer la feina d’organitzar totes les companyes i companys de les bases de CCOO i UGT, que encara tenen ganes de lluitar, per tal que abandonen els traïdors dels seus dirigents i s’organitzen per l’alliberament de la nostra classe i de la nostra terra.

El 29S ha estat el km 0 de la llarga marxa per la nostra llibertat, avancem fins recuperar-la completa, i perquè ja no ens la puguen tornar a arrabassar mai més.

  

Una fortíssima abraçada i a seguir lluitant!!

Gonçal Bravo

Coordinador General de la COS

COORDINADORA OBRERA SINDICAL – COS

Sindicat per l’alliberament de gènere, de classe i nacionals dels Països Catalans

 

VAGA GENERAL: Barcelona, València i Palma: rodes de premsa de la Coordinadora Obrera Sindical i de l'Esquerra Independentista

27 de setembre: rodes de premsa de la COS convocant a la vaga general.  A València, s'ha llegit l'escrit que ve a continuació a les portes de la Secretaria Autonòmica d'Ocupació de la Generalitat Valenciana per Gonçal Bravo (Coordinador General de la Coordinadora Obrera Sindical) en nom de la COS i de l'esquerra independentista. L'independentisme ha convocat a la seva militància i simpatitzants a sumar-se a la vaga i organitzar piquets, així participarà de concentracions i manifestacions el proper dia 29 de setembre a diferents ciutats i poblacions...  Aquesta roda de premsa ha sigut simultània a les altres dos grans capitals dels Països Catalans: Barcelona i Palma, on també hi haurà multitud de mobilitzacions amb presència de l'independentisme d'esquerres.    A continuació podeu llegir el comunicat de premsa fet públic aquest matí: L’Esquerra Independentista davant la vaga general del 29 de setembre   En el context actual de retallades socials i reformes laborals, l'Esquerra Independentista (CAJEI, COS, Endavant, Maulets i SEPC), moviment polític que lluita per la Independència i el Socialisme als Països Catalans, apostem fermament per fer d'aquesta vaga general l'inici d'una mobilització popular per acabar amb totes les imposicions i retallades a la dignitat de la classe treballadora catalana. Davant la convocatòria de vaga general del proper 29 de setembre l'Esquerra Independentista sortim al carrer per denunciar que:  1. La reforma laboral aprovada és l'agressió més gran dels últims 30 anys cap a les condicions de vida de la classe treballadora catalana. 2. Les polítiques neoliberals planejades pel FMI i la UE com a resposta a la crisi del sistema capitalista es basen en reduir els drets socials i la qualitat de vida de milions de treballadores. 3. Amb aquesta crisi s'ha fet evident que ens és més necessari que mai, per als i les treballadores del nostre país, un Marc Nacional de Relacions Sociolaborals dels Països Catalans des d'on poder decidir democràticament la sortida a la crisi i el sistema econòmic a construir d'ara endavant. Som conscients que només amb una Vaga General no n’hi ha prou per tirar enrere la reforma laboral i les altres retallades socials dictades per l’FMI i la UE, i executades pels governs espanyol i francès, però també sabem que només amb la lluita diària i organitzada podrem fer front a aquestes agressions i avançar cap a una vertadera democràcia política, econòmica i social.

Sobre la vaga...

Fer Vaga aquest dia 29 és el mínim que es pot fer envers la política d’enriquiment per a les minories oligàrquiques (encara més!!) i envers el “nou” control laboral (assolir una plusvàlua més ‘elaborada’ amb la reglamentació dictada pels mercadòlegs) que pregona l’exsocialdemocràcia.

Però no n’hi ha prou. Cal afegir-hi la ‘microrevolució’ individual. Ens referim a les actituds, costums i predisposicions de mentalitat. Es tracta de tres factors que encara avui no han estat malauradament prou assumits pel proletariat urbà i rural i les capes inetermèdies, també en clar procés de proletarització. Si una vaga és un fet polític transcendental, conseqüència d’una experiència acumulativa d’explotació, els comportaments quotidians (la revolució silenciosa) qualifiquen i legitimen completament el pronunciament d’una jornada de lluita.

Lluitar contra el consumisme, contra la moda (sempre feixista), contra el culte al cos, fer oposició activa -o desconstrucció crítica- a la teleescombraria (el 90%), retornar a l’ecologisme polític, pensar per un mateix, llegir críticament -i entre línies, retrobar, amb consciència, el paisatge i la natura més immediats, no ser esclaus del temps que ens organitzen (el dret a la mandra!), activar moviments socials d’insubmissió fiscal (que és la independència efectiva), recuperar la tradició de lluita i d’extraordinària cultura política llibertària i comunista [d’allibermanet nacional] d’entre finals del vuitcents a mitjan setanta, solidaritzar-se amb els pobles en lluita, no confondre solidaritat real (que sovint obviem si la tenim al costat mateix de casa) amb el bonisme o cosmopolitisme excursionista petitburgès, desmuntar la cançoneta del ’desenvolupament sostenible’…

Abastar aquestes i d’altres actituds actives, crítiques, d’autoaformació de la individualitat revolucionària, que és la que és a la base dels fets transformadors col·lectius, és el que acaba de donar sentit a una vaga. La vaga ha de ser contínua. I aquesta continuïtat és a l’abast de tots nosaltres, començant per un fet ben senzill: obrir ben bé els ulls i començar de qüestionar allò que no quadra…

L’abellerol

Sobre el model de ciutat reusenc: caduc tacticisme

El model de ciutat reusenc correspon a la concepció de gestió, no pas a una idea basada en les necessitats de la majoria social. Gestió, és clar, és un tipus de política que cerca refer, però no pas transformar; distribuir jeràrquicament recursos. Transformar vol dir pensar en un model urbà que estableixi uns nodes de solidaritat real, col·lectius. Quan hom parla de ciutat, normalment es pensa en un objecte. I no ho és. Però el model de ciutat local té un referent, la política urbanística de Barcelona. Si se’n fa una comparació trobarem que l’orientació general s’adreça a la planificació de la marginalitat social….com a ciutat representada per congressos i hotels!  L’especulació immobiliària, els pisos inhabitats, n’és un reflex, d’aquesta realitat que cerca primordialment l’enriquiment constant dels “dirigents” municipals.

El que hi ha a la base d’aquest model de minories exclusivistes és el fracàs de la gestió dita socialdemòcrata. Es pot avaluar l’estratègia dels partits socialistes a la dècada dels anys setanta vinculada a una proposta social pensada, però, per a frenar la política comunista. Ara, però, no es tracta de socialdemocràcia. Ara es tracta d’una peculiar preocupació social, la cínica manipulació de la qual ha d’acabar donant rèdits econòmics en clau de ficció política. Es tracta de la perpetuació de càrrecs, no pas de la reproducció de benestar col·lectiu. O, dit d’una altra manera, el benestar del poble treballador es mesura d’acord al benestar de l’oligarquia política.

La resposta, davant aquesta situació (no circumstancial) ha de ser recuperar, com a model eticopolític, la concepció de ciutat dels anys trenta que es dugué a terme tot just a la Barcelona revolucionària i popular. Es tracta, és clar, no pas de traslladar mimèticament la materialitat dels projectes, sinó pensar en una ruptura amb el model vigent que tingui present la voluntat política de la classe obrera i la dels quadres intermedis: la majoria social. La municipalització és una via que ha de fer realitat un model de ciutat realment democràtica. L’ocupació popular d’habitatges i d’espais públics, objecte del joc empresarial, és una conseqüència -sanament impulsada pels moviment socials- del model eticorevolucionari.

Les eleccions municipals, com la resta d’eleccions, han esdevingut un objecte de desig de col·locació meritocràtica: d’òptim modus vivendi. Però aquest ‘modus vivendi’ equival directament a la misèria cultural de les persones. L’important per al model vigent és evitar el pensament, la via més immediata per a perpetuar l’empobriment i l’alienació.  

                                                                                                          L’abellerol

L’11 de setembre a Capçanes i a Reus

Al voltant de dues-centes persones, es congregaren al voltant a la localitat prioratina de Capçanes per celebrar la diada de l'Onze de Setembre. Col·lectius i persones arribades des del més diversos punts del Priorat, el Baix Camp i l'Alt Camp commemoraren aquesta celebració amb actes com una trobada de grallers, l'ofrena per part de diferents col·lectius i organitzacions de les comarques esmentades al guerriller Carrasclet, per acabar amb l'actuació del cantautor valencià Borja Penalba (qui ens delectà amb unes evocadores versions de Feliu Ventura) i un vermut popular.

Entremig de tots aquests actes podem destacar els parlaments de la Coordinadora AntiCementiri Nuclear (qui recordà "que no es podria viure en un país independent si aquest havia sigut destruït") i convocà la gent per a la Bicicletada popular de diumenge, o Guiamets Decideix (cridant a l'acció conjunta per desplegar tots els efectius per la independència, ja que "cap estatut ens farà lliures").

A continuació, s'organitzà una caravana de cotxes per arribar fins a Reus on es duria a terme un dinar popular, ja per agafar forces de cara a la manifestació de la vesprada a la capital del Baix Camp.

A Reus, aproximadament un miler de persones de diferents col·lectius (Maulets, Endavant, COS, CUP, CAJEI), entitats i persones a títol individual assistiren a la manifestació que els congregà al mercat central de la capital del Baix Camp. Durant tot el recorregut es repetiren multitud de consignes, destacant les que  corejaven, en favor de la independència, contra l'estatut i per una millora de les condicions laborals que encaminen a la propera vaga general. 

La manifestació es va acabar a la plaça de les Peixateries Velles, amb parlaments polítics, d'entre els que cal destacar el del representant de Vilella Alta Decideix.

 
Finalment, i organitzat per Maulets, es dugueren a terme les actuacions del grup de rumba Rauxa i el dj OGT enmig d'un ambient festiu i reivindicatiu.

Casetrònic

10 raons per anar a la Vaga General, el 29 de setembre, contra la reforma laboral i contra les retallades

1.- Per les persones aturades

Als Països Catalans, hi ha més de 1.400.000 aturats. Més del 36% no reben cap prestació. Més del 35% són de llarga durada. Més del 60% dels joves treballadors menors de 25 anys no té feina. El govern del PsoE, amb el suport del PP i CiU, ja avisen d’una “possible” retallada o reducció de la quantia de les prestacions. La Vaga General ha de servir per exigir la creació de llocs de treball estables i amb condicions dignes, i per la protecció real de les persones aturades, durant tot el temps en que no trobem feina.

2.- Contra la Banca i la resta de culpables de la crisi. Assenyalem als culpables de la crisi i a la colla de xoriços que se n'estan beneficiant…

Els bancs van rebre milers de milions d'euros dels fons públics, provocant el dèficit actual, i que PsoE, PP, CiU, CEOE, la UE i l'FMI han “solucionat” amb retalls de salaris i llocs de treball, congelant les pensions i fent-nos pagar més impostos. Fa uns anys els bancs i la gran patronal es van fer d'or amb l’especulació immobiliària, i ara es tornen a folrar "deixant" els diners públics que havien rebut de l'estat, a les mateixes institucions públiques, pujant els interessos que els cobren als mateixos estats que els han finançat. Amb la Vaga General hem de dir ben alt i clar que aquí no falten diners, sinó que sobren lladres (grans executius, diputats, assessors, alta burocràcia política i sindical, militars, casa reial, etc.)

3.- Contra la Reforma Laboral i les retallades salarials

Dels més de 1.400.000 aturats reals que hi ha al nostre país, prop del 60% han perdut la feina perquè no els van renovar els contractes temporals. La crisi a l’estat espanyol ha tingut un efecte fulminant sobre les xifres de l’atur perquè una gran part de la població té contractes temporals, que no costen res als patrons. Aquests contractes fem s’instauraren per “lluitar contra l’atur”. Després, com la temporalitat era molt alta, digueren que s’havia d’abaratir l’acomiadament per “crear” més contractes indefinits. Però la precarietat i l’acomiadament cada vegada més barat, no han reduït l’atur ni la temporalitat, no fan més que augmentar-les. Amb la Vaga General exigim posar fi a les agressions als drets laborals, exigim treball estable i digne.

4.- Per fer front a tot el que ens vindrà

Els mercats financers i els seus dos principals servidors, el Fons Monetari Internacional i la UE segueixen exigint noves mesures d’ajustament, i tornen a demanar la jubilació als 67 anys. A més, la patronal ja ha aprofitat el tràmit parlamentari de la reforma laboral per endurir-la. I el PP, CiU i PsoE, que semblen no posar-se d’acord en res, han aprovat aquesta nova reforma laboral sense gaires problemes. Amb la Vaga General, i més, hem de generar la màxima pressió possible per tirar enrere la Reforma Laboral i les retallades de salaris i de drets.

5.- Per la justícia social, la dignitat, la solidaritat i la llibertat

Les polítiques dels governs que patim no es decideixen pels resultats electorals. Els que realment governen no es presenten a les eleccions. Els mercats financers, la seua especulació i les obscures agències que valoren la solvència dels estats són les que imposen les polítiques que ens fan, amb el suport de les institucions europees. Els espanyolistes que no fan més que parlar de “la roja” o de la “bandera”, fan en realitat tot el que els manen l’Obama, Sarkozy, Merkel, etc. La Vaga General ha de servir per reivindicar la democràcia i la sobirania del nostre poble, i decidir unes polítiques a favor dels interessos de la majoria treballadora, no dels rics i els poderosos.

6.- Per començar a trencar les nostres cadenes

Segons la major part dels mitjans de comunicació (propietat de bancs i grans multinacionals o de les institucions públiques al seu servei) ens presenten la crisi com si fos una “catàstrofe natural”, davant la qual diuen que tots hem de resignar-nos i apretar-nos el cinturó. Però totes les mesures que preses cauen sobre les espatlles de les persones treballadores, sense que els rics paguin res. La Vaga General els dirà ben clar que ja estem farts de les seves mentides i que exigim que els culpables comencin a pagar.

7.- Per avançar en la Unitat Obrera i Popular

Les direccions dels sindicats “institucionals” i les seves burocràcies no han fet res més que portar endavant una dinàmica de “diàleg i pau social”, sense consultar en cap moment al conjunt dels i de les treballadores, afavorint la desmobilització, i per tant tots els atacs que estem patint. Així, no queda dubte que aquest model sindical de “pacte i negociació” està esgotat, i que hem d’avançar vers un model sindical d’alliberament, si volem fer recular tots aquests atacs. La Vaga General ha de significar el primer pas de l’escalada de mobilitzacions, organització i participació activa de totes les persones treballadores, sumant col·lectius de base, seccions sindicals, associacions culturals i de veïns, etc., per avançar en la construcció de la Unitat Popular, i poder aturar, totes i tots junts, els atacs del govern estatal i autonòmic

8.- Perquè tot el que està passant no s'arreglarà votant ni PP, ni PsoE, ni CiU, etc.

Els que ens governen no fan més que repetir-nos que l’única funció democràtica que tenim les persones treballadores és la de pagar els impostos (que els rics no paguen), votar cada 4 anys i si no ens agraden els resultats, canviar el nostre vot en les següents eleccions. Ara bé, entre Zapatero i Rajoy, Camps i Montilla, Millet, Fabra, Munar o Rita, no hi ha diferències ni en el model econòmic, ni en les mesures a aplicar, això sí, tots ben submisos als grans poders econòmics. Amb la Vaga General hem de recuperar la senda de la mobilització, i demostrar als poderosos que el Poble Treballador, unit i en moviment podem aconseguir recuperar tot el que ens han llevat.

9.- Per començar a mobilitzar-nos i augmentar el nivell de resposta i organització obrera i popular

La Vaga General convocada per al 29 de Setembre és una oportunitat excel·lent per trencar amb la passivitat i la por, i aixecar un mur de solidaritat que colze a colze ens porte a fer recular tots els atacs dels governs i patronals contra els nostres drets laborals i pel futur de les nostres famílies.

10.-Per avançar i preparar la Vaga General a totes les nostres comarques, superant les fronteres dels estats espanyol i francès

Cada vegada és més evident que l’estat espanyol està en fallida, i que les persones treballadores de la nostra terra no estem fent res més que pagar els plats trencats de la incompetència de l’espanyolisme més recalcitrant i de l’autonomisme. Amb la Vaga General hem de començar a estendre la resposta a totes les nostres comarques, i des del Vinalopó i fins al Rosselló, fer que la futura Vaga General a tota Europa siga Vaga General a tot el nostre país, avançant així en el camí del nostre alliberament complet, com a persones, com a classe oprimida i com a poble ocupat.