ESCENARIS CÍNICS (PSOE CORRUPTES?)

I.Sous. No és cap secret els sous dels batlles i regidors de qualsevol Ajuntament. Els de Reus en són un cas més. El que oculta la sagnia econòmica popular d’aquest modus vivendi és, alhora, una enorme contradicció. El fet de ser d’”esquerres” de saló permet de combinar la pràctica amb la parladuria, tacticisme…Però aquests sous, que només en són una punta, de l’iceberg, reflecteixen que aquest model de societat està literalment podrit. És a dir, que un cop més no n’hi ha prou a parlar de crisi. De fet, aquest darrer fet n’és una conseqüència, de tot plegat. Aquests sous no són res més que un exemple que expliquen que, en qualsevol cas, la misèria (perquè es tracta d’això!) és unidireccional…els que treballen són els empobrits i els empobrits d’esperit (perquè són funcionaris!) son els rics…

II. El “senyor” F. G. ha fet unes declaracions que, d’altra banda, feia molt de temps que s’intuïen. Es pot especular sobre la conjuntura en què les diu (negociació…), però el que, de debò, expliciten aquestes paraules (no tenir remordiment moral) és el que és la política d’estat. L’Estat (capitalista) no té cap tipus de remordiment (encara ho dubtàvem?). Per tant, aquestes afirmecions sobre el terrorisme d’Estat són perfectament raonables…El que no ho és és l’actitud -moral- de qui vol romandre en el llimb de no estar-hi d’acord i tampoc no estar d’acord amb qualsevol altra forma de lluita popular i d’alliberament. El que (ens) diu F. G. és que ens hem de posicionar: o en un rengle, o en l’altre. Res més.

Però, a més, el que indica el degoteig d’afirmacions sobre aquest afer de guerra bruta (per cert, d’ençà que hi ha estat, n’hi ha…són consubstancials…en fem la història?) és que l’estat també pot estar contra les cordes…i més que contra les cordes…si no, aquestes accions [contra ciutadans bascos] no s’haurien dut a terme…L’estat, vés per on, és feble….i no té cap altre recurs que la repressió…(psicològica, física, política, cultural i econòmica). Repressió integral.

III. Crisi de la socialdemocràcia. És un tema antic: des de 1959...quan l’SPD alemany va dir que calia adequar el discurs amb el nou mercat emergent de la CEE. I, és clar, Marx no era presentable…De moment, però, sembla que els nòrdics (Suècia) se’n sortien, però amb la crisi estructural de 1973 (de la qual encara no hem sortit) es va cloure el cicicle: el capitalisme, en crisi perpètua, devora els seus propis gestors…I de fet, d’ençà d’aleshores hom va a la cerca de pegats…el vaixell fa aigües, i es creu que amb mesures de liberalització en tots els àmbits es produirà nova riquesa. Però el que demostren els fets és que de nova riquesa només se’n produeix per als rics…els cercle es retroalimenta.

Coda. Aparentment són tres escenaris inconnexos, però fixem-nos hi més bé. Les elits pseudopolítiques que són els gossos guardians de la propietat privada i de la torxa ideològica populista (que és el garant de la seva perpetuïtat) necessiten d’un Tòtem, l’estat, per a vigilar, controlar i eliminar tot allò que pugui trencar aquest bucle fosc… L’estat creu que se’n surt però la història -i la lluita- continua en els àmbits més impensables…i això és el que no es pot controlar….ni amb la tàctica de l’envellida socialdemocràcia.

L’òliba