.jpg)
El model de ciutat reusenc correspon a la concepció de gestió, no pas a una idea basada en les necessitats de la majoria social. Gestió, és clar, és un tipus de política que cerca refer, però no pas transformar; distribuir jeràrquicament recursos. Transformar vol dir pensar en un model urbà que estableixi uns nodes de solidaritat real, col·lectius. Quan hom parla de ciutat, normalment es pensa en un objecte. I no ho és. Però el model de ciutat local té un referent, la política urbanística de Barcelona. Si se’n fa una comparació trobarem que l’orientació general s’adreça a la planificació de la marginalitat social….com a ciutat representada per congressos i hotels! L’especulació immobiliària, els pisos inhabitats, n’és un reflex, d’aquesta realitat que cerca primordialment l’enriquiment constant dels “dirigents” municipals.
El que hi ha a la base d’aquest model de minories exclusivistes és el fracàs de la gestió dita socialdemòcrata. Es pot avaluar l’estratègia dels partits socialistes a la dècada dels anys setanta vinculada a una proposta social pensada, però, per a frenar la política comunista. Ara, però, no es tracta de socialdemocràcia. Ara es tracta d’una peculiar preocupació social, la cínica manipulació de la qual ha d’acabar donant rèdits econòmics en clau de ficció política. Es tracta de la perpetuació de càrrecs, no pas de la reproducció de benestar col·lectiu. O, dit d’una altra manera, el benestar del poble treballador es mesura d’acord al benestar de l’oligarquia política.
La resposta, davant aquesta situació (no circumstancial) ha de ser recuperar, com a model eticopolític, la concepció de ciutat dels anys trenta que es dugué a terme tot just a la Barcelona revolucionària i popular. Es tracta, és clar, no pas de traslladar mimèticament la materialitat dels projectes, sinó pensar en una ruptura amb el model vigent que tingui present la voluntat política de la classe obrera i la dels quadres intermedis: la majoria social. La municipalització és una via que ha de fer realitat un model de ciutat realment democràtica. L’ocupació popular d’habitatges i d’espais públics, objecte del joc empresarial, és una conseqüència -sanament impulsada pels moviment socials- del model eticorevolucionari.
Les eleccions municipals, com la resta d’eleccions, han esdevingut un objecte de desig de col·locació meritocràtica: d’òptim modus vivendi. Però aquest ‘modus vivendi’ equival directament a la misèria cultural de les persones. L’important per al model vigent és evitar el pensament, la via més immediata per a perpetuar l’empobriment i l’alienació.
L’abellerol
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada