VAGA GENERAL ARREU DELS PAÏSOS CATALANS JA!!

Zapatero regala altres 27 milions d'euros als "sindicats" CCOO i UGT per evitar una nova vaga general

Des de la Coordinadora Obrera Sindical – COS, manifestem públicament el següent:

-       El govern espanyol,vol evitar una nova vaga general, aquesta vegada motivada per la reforma de les pensions (i de forma soterrada, també per la pròxima aprovació del reglament de desenvolupament de la contrareforma de la negociació col·lectiva, el proper 4 de març).

Amb aquest objectiu, el ministre espanyol de Treball, Valeriano Gómez, ex-buròcrata de la UGT, ja es va reunir amb Méndez i Toxo, per continuar les "negociacions", sobre la contrareforma de les pensions i l'ampliació de l'edat de jubilació als 67 anys.

-       En paral·lel a aquestes reunions, Manuel Chaves, mitjançant una resolució en el BOE (just abans que comencessin les trobades) atorga una subvenció per a les organitzacions "sindicals" de 26,6 milions d'euros… Tot just unes poques setmanes després del "regal" de 143 milions d'euros a CCOO i UGT entre setembre i desembre de 2010 (quan en tot el 2009 "només" van rebre uns 95 milions d'euros).

-       Aquestes noves "ajudes" estan destinades a finançar els plans de "formació" en 2011 dels funcionaris i dels empleats públics (i de pas, mirar de "pal·liar" les reduccions salarials i de drets que tornaran a patir durant aquest 2011)… Al mateix temps, al BOE apareix que el govern espanyol també atorga subvencions a la pròpia Administració central (que rebrà un màxim de 23,4 milions d'euros), a les autonomies (de 52,1 milions d'euros) i als ajuntaments (de 24,8 milions d'euros). "Curiosament" aquests "regalets" a aquests "sindicats" seran superiors a les rebudes per l'administració central i als ajuntaments (que els necessiten i molt per poder pagar els deutes amb petites empreses locals i col·lectius socials, generar ocupació a les localitats, etc.)

-       -Els sindicats institucionals poden “justificar” que els fons estan destinats a “fomentar” polítiques actives d'ocupació, la lletra petita de la resolució del Ministeri de Política Territorial (és a dir, CCOO i UGT rebran altres subvencions, a posteriori, d'altres ministeris com el de treball, educació, etc., i administracions públiques) té diverses clàusules preocupants.

La més significativa és que CCOO i UGT (i altres "sindicats" com CSIF, organitzacions que, segons diu literalment el BOE tenen “capacitat organitzativa i tècnica”, la qual cosa deixa en condicions avantatjoses a aquests "grans sindicats", una vegada més), quan donin cursos de formació en 2011 no hauran de presentar “justificació documental” de les despeses corrents (a veure qui pot rebre un subsidi de l'estat o de qualsevol administració pública sense haver de presentar desenes de papers, justificants, etc.).

D'aquesta qüestió també es beneficiaran les administracions públiques… és a dir, que senzillament es promociona la corrupció i l'enriquiment d'uns pocs amb els diners públics… És a dir, el conjunt de les treballadores i treballadors hem de continuar pagant la crisi, i justificant fins al darrer dels cèntims que "rebem" de l'estat. Al 2010, en la mateixa resolució en la qual es convocaven aquestes ajudes, no existia cap clàusula semblant.

-       Finalment, els requisits perquè els beneficiaris rebin les subvencions es troba en que les despeses subvencionables “hagin estat efectivament pagades a 15 de març de l'any següent”. És a dir, com a mínim 75 dies després que es prestessin els serveis (ja en ple any 2012), per contra, la Llei de Morositat obliga a pagar en 40 dies com a màxim al 2012, alguna cosa que posa en dubte el relaxat límit que ha imposat Chaves a l'hora de realitzar els pagaments pels cursets de formació.

-       Fa unes setmanes s’ha sabut (tot i que òbviament no ha estat gens publicitat) que els "sindicats" CCOO i UGT treuen profit del Fons públic per a la Prevenció de Riscos Laborals, per autofinançar-s'hi. Aquestes dues organitzacions para-estatals participaren directament en la presa de decisió de la distribució de 44 milions d'euros durant el 2009, segons l'órgan fiscalitzador. Així, per exemple, entre 2000 i 2007, CCOO i UGT es van repartir més del 90% de les partides destinades en teoria a fomentar la Prevenció dels Riscos Laborals - PRL. La mort d’un treballador en una obra de construcció a l'Hospitalet de Llobregat promoguda per CCOO, ara es fa pública una qüestió que molta gent sabíem, però que fins ara no constava en comptes públics. La lamentable i miserable realitat és que els "sindicats"/empresa CCOO i UGT han trobat en els fons destinats a la PRL un mitjà de finançament més (que òbviament incompleix la legalitat), a més de les "arbitràries" subvencions de les Administracions Públiques europees, estatals i autonòmiques… donades les cada cop menors quotes dels i de les afiliades (només en 2009 CCOO va perdre més de 200.000 afiliades i afiliats a tot l'estat espanyol)

-       Segons l'últim informe del Tribunal de Comptes, centrat en la gestió de les partides de la Fundació per a la Prevenció de Riscos Laborals, no hi ha cap dubte sobre la terrible arbitrarietat, el descontrol i la manca absoluta de transparència i publicitat amb la que es maneguen els fons dedicats a "evitar" els accidents laborals i les malalties professionals.

Està assumit que les direccions de CCOO i UGT no faran res per tombar la nova contrareforma de les pensions,només els preocupa mantenir les seves  pròpies estructures, les seves pròpies cadires i privilegis. mentre les organitzacions sindicals que realment treballem amb les nostres mans per aixecar la defensa necessària que necessitem com a persones treballadores i com a poble acabem rebent la mateixa consideració que aquest fals sindicalisme de cartró. Mentrestant,centenars de milers de persones treballadores a casa nostra ja no tenen cap ingrés, ni forma de guanyar-se la vida.

Per dignitat,per poder defensar realment els teus drets i dignitat com a persona treballadora i com a poble… Trenca amb les direccions claudicants de CCOO i UGT o ells ens acabaran trencant a totes i a tots.

Per la terra i pel treball, per la dignitat i la llibertat… a la Vaga General!!

27 de Gener Jornada Nacional de Lluita arreu dels Països Catalans!!

Que es reformin i es retallin els diputats, executius i la casa reial, les pensions!!

Per la plena jubilació als 60 anys, amb 100% de pensió!!

Països Catalans – 13 de gener de 2010

Coordinadora Obrera Sindical - COS

Sindicat per l'alliberament de gènere, de classe i nacional dels Països Catalans

Apunts per a la reflexió en veu alta

Les passades eleccions al parlament de la Generalitat (de la Comunitat Autònoma de Catalunya) hauran posat de manifest alguns punts que volem posar en consideració, si més no, com a reflexió general:

·      Italianització i espanyolització política: guanya la corrupció i el nepotisme, com ja havia passat al País Valencià i en menor mesura a les Illes (i també a les comarques de la Catalunya del Nord, on l’herència dels Frêche i Alduy continua ben fresca i viva). I no pas només per qui ha guanyat les eleccions, sinó també per qui les perd. Hi ha una berlusconització de la política al nostre país (present i futura)?

·      Manca de voluntat, visió i projecte real de país (no pas com a concepte teòric, sinó pràctic). Els programes de les diferents opcions “nacionalistes” mostren una manca real de voluntat de vertebració territorial i palesen una greu desorientació política (és a dir, tomb descaradament dretà, en la teoria i/o en la pràctica)

·      Manca de voluntat real de democratització de la societat: llei electoral que beneficia la manca de democràcia, publicitat electoral dels partits poc transparent i gens democràtica (blocs informatius, qui més poder té, més espais, qui es presenta per primera vegada no té "dret a la vida", etc.).

·      Allò del “farem, farem, farem”, per molt que encara vengui, s’ha demostrat per activa i per passiva, que és mentida. Si uns han governat 20 anys i els altres 7, què han fet durant aquest temps? Per tant, el discurs ja no és creïble. Ni el d’uns ni el dels altres.

·      No hi ha volta de full, els diferents grups que es proclamen independentistes, o realment estan pagats per interessos “estranys” o pateixen també de la mateixa desorientació general, ja que tampoc tenen un model clar del que volen. No ho diem nosaltres, però uns diuen que en Laporta és un “bluf”, un “vividor” i un “submarí”; d’altres diuen, que en Carretero és un “petit dictador de dretes” (la gran fugida de militants de Reagrupament, ho demostraria?); ERC, després de 7 anys de govern, el seu programa no és creïble; finalment, el PSAN que dóna suport a Laporta, realment és “comunista”? Només la praxi (no la teoria) d’uns i d’altres ens donarà la resposta.

·      L’Esquerra Independentista, en el seu conjunt, l’EI real que hem quedat al marge de les eleccions, més enllà de mirar-nos a nosaltres mateixos, hauríem de veure molt bé en quin món vivim i saber-nos preparar de cara al futur més immediat. Quins objectius volem? per què? com?...  Concepte global de país i com es vertebra (allò que no han fet els altres), de classe i alliberament, i aquestes han de ser les premisses bàsiques. L’EI també hem d’apostar fort per alguna cosa que totes les altres opcions han oblidat, que no és altre que (en el món de crisi i d’enfonsament dels postulats socialdemòcrates, liberals i conservadors), sense les persones treballadores, sense nosaltres, no es pot construir de cap de les maneres la societat del futur. I hem de ser conscients d’aquesta força, si ho som, guanyarem.

Pense-m’hi.

ESCENARIS CÍNICS (PSOE CORRUPTES?)

I.Sous. No és cap secret els sous dels batlles i regidors de qualsevol Ajuntament. Els de Reus en són un cas més. El que oculta la sagnia econòmica popular d’aquest modus vivendi és, alhora, una enorme contradicció. El fet de ser d’”esquerres” de saló permet de combinar la pràctica amb la parladuria, tacticisme…Però aquests sous, que només en són una punta, de l’iceberg, reflecteixen que aquest model de societat està literalment podrit. És a dir, que un cop més no n’hi ha prou a parlar de crisi. De fet, aquest darrer fet n’és una conseqüència, de tot plegat. Aquests sous no són res més que un exemple que expliquen que, en qualsevol cas, la misèria (perquè es tracta d’això!) és unidireccional…els que treballen són els empobrits i els empobrits d’esperit (perquè són funcionaris!) son els rics…

II. El “senyor” F. G. ha fet unes declaracions que, d’altra banda, feia molt de temps que s’intuïen. Es pot especular sobre la conjuntura en què les diu (negociació…), però el que, de debò, expliciten aquestes paraules (no tenir remordiment moral) és el que és la política d’estat. L’Estat (capitalista) no té cap tipus de remordiment (encara ho dubtàvem?). Per tant, aquestes afirmecions sobre el terrorisme d’Estat són perfectament raonables…El que no ho és és l’actitud -moral- de qui vol romandre en el llimb de no estar-hi d’acord i tampoc no estar d’acord amb qualsevol altra forma de lluita popular i d’alliberament. El que (ens) diu F. G. és que ens hem de posicionar: o en un rengle, o en l’altre. Res més.

Però, a més, el que indica el degoteig d’afirmacions sobre aquest afer de guerra bruta (per cert, d’ençà que hi ha estat, n’hi ha…són consubstancials…en fem la història?) és que l’estat també pot estar contra les cordes…i més que contra les cordes…si no, aquestes accions [contra ciutadans bascos] no s’haurien dut a terme…L’estat, vés per on, és feble….i no té cap altre recurs que la repressió…(psicològica, física, política, cultural i econòmica). Repressió integral.

III. Crisi de la socialdemocràcia. És un tema antic: des de 1959...quan l’SPD alemany va dir que calia adequar el discurs amb el nou mercat emergent de la CEE. I, és clar, Marx no era presentable…De moment, però, sembla que els nòrdics (Suècia) se’n sortien, però amb la crisi estructural de 1973 (de la qual encara no hem sortit) es va cloure el cicicle: el capitalisme, en crisi perpètua, devora els seus propis gestors…I de fet, d’ençà d’aleshores hom va a la cerca de pegats…el vaixell fa aigües, i es creu que amb mesures de liberalització en tots els àmbits es produirà nova riquesa. Però el que demostren els fets és que de nova riquesa només se’n produeix per als rics…els cercle es retroalimenta.

Coda. Aparentment són tres escenaris inconnexos, però fixem-nos hi més bé. Les elits pseudopolítiques que són els gossos guardians de la propietat privada i de la torxa ideològica populista (que és el garant de la seva perpetuïtat) necessiten d’un Tòtem, l’estat, per a vigilar, controlar i eliminar tot allò que pugui trencar aquest bucle fosc… L’estat creu que se’n surt però la història -i la lluita- continua en els àmbits més impensables…i això és el que no es pot controlar….ni amb la tàctica de l’envellida socialdemocràcia.

L’òliba

CONTINUEN LES RETALLADES SOCIALS I LABORALS. CONTINUA LA LLUITA!

El proper dissabte 13 de novembre, a les 18h a la Plaça Imperial Tarraco (Tarragona), continuem reivindicant els nostres drets!

Contra el decret de les pensions;

Contra la reforma laboral;

Contra la privatització dels serveis públics;

Contra la precarització del treball;

FEM SENTIR LA NOSTRA VEU!!!

Ha passat un mes des que vam participar a la vaga general, i es confirma el que ja ens temíem. Els sindicats majoritaris CCOO i UGT tan sòls van representar una farsa, fent veure que sortien al carrer per defensar els drets dels treballadors i treballadores, enfront l’ofensiva neoliberal promoguda per la Unió Europea (UE).

Els nostres companys i companyes de l’Estat francès han ridiculitzat aquesta forma de lluita que es concentra en una miserable jornada de vaga, que és el màxim que poden fer els sindicats grocs per no mossegar massa fort la mà que els alimenta.

Davant les mesures que s’estan aplicant a tots els estats de la UE, i que atempten directament contra la qualitat de vida de la majoria de la societat (particularment irrisòria a l’estat espanyol en comparació amb la d’altres estats membre), és imprescindible una resposta unitària a nivell europeu. Els sindicats majoritaris, però, no tenen la menor intenció de fer-ho, i ens correspon als col·lectius i organitzacions polítiques combatives, a les associacions de veïns, culturals, de pares i mares, o qualsevol altre forma d’agrupació de base; ens correspon a les persones a títol individual, organitzar i sumar-nos a la resposta.

Concretament, Cau de llunes, com a col·lectiu feminista, llancem una crida a totes les dones independentment de la seva edat, professió o lloc de naixement, per tal que no acotxin el cap davant el futur que ens estan teixint. Lluny de promoure l’avenç dels processos d’emancipació femenins, les mesures que promou la UE representaran un retrocés brutal. Les retallades socials aprovades es faran a càrrec nostre, doncs les tasques de cura que assumia l’estat recauran sobre les nostres espatlles. En ple segle XXI, enlloc d’apropar-nos a polítiques de natalitat, en les quals les dones poden desenvolupar la seva maternitat amb plena tranquil·litat econòmica, i per tant gaudint d’una notable autonomia i independència, tornarem enrere i haurem de tancar-nos de nou a casa, per tal de donar abast a les múltiples tasques de cura dels nostres familiars grans o petits. Tanmateix, les possibilitats de trencar amb la parella també es veuran notablement reduïdes (tal i com ja estem veient i cosa que deu fer molt feliç al Papa), doncs les despeses mínimes són difícils d’encarar en la situació actual. En general, l’emancipació econòmica de les dones es veurà (s’està veient) directament afectada per aquestes retallades, ja que les condicions de partida femenines són força més precàries que les masculines.

Això només és una pinzellada, breu i senzilla, del què ens espera a les dones amb les mesures imposades des de la UE, aplicades devotament pel govern espanyol, però el panorama és molt més desolador. Com volen reduir l’atur incrementant l’edat de jubilació o facilitant l’acomiadament? Com volen combatre la precarietat facilitant els contractes temporals, els horaris flexibles o la modificació dels convenis segons els interessos empresarials? No té ni caps ni peus, oi? On és la democràcia de la que es vanagloria la classe política institucional, quan les pèrdues privades es volen resoldre amb els diners públics i els drets dels i les treballadores, hipotecant el nostre futur?

Per tot plegat, us convidem a assistir a la manifestació del proper dissabte 13 de novembre, a les 18h a la Plaça Imperial. Igualment, us convidem a participar de forma activa amb els vostres col·lectius, per tal que us sumeu a la Coordinadora Repartim el Treball i la Riquesa, o que us hi sumeu a títol personal!

Us hi esperem!

Cau de llunes (Assemblea Feminista Revolucionària de Tarragona)

caudellunestgn.blogspot.com

http://caudellunestgn.blogspot.com/2010/11/continuen-les-retallades-socials-i.html

Prou ser ploramiques lingüístics…

Sí, ha traspassat Joan Solà. Com ho va fer Joan Coromines. Cada cop donem més relleu a la noció de Barrès que la nació són els morts? No sé si Joan Solà va tenir alguna cosa a veure amb el veto a L.V. Aracil per a la seva continuïtat a la Universitat…però ara no es tracta d’axò. Es tracta que l’acadèmia pensa que plorant es dignifica una llengua perseguida i bandejada…El record emotiu és suficient? No, n’és un component, la memòria, però hi manca allò fonamental: la lluita. I avui, digueu-me quants acadèmics són disposats a baixar al carrer (és a dir, a comunicar-se amb la gran realitat impura!) i formar part del moviment de combat per la Dignitat Nacional? Crec que, bentost, pocs, diria que es poden comptar amb els dits de la mà…

No som una nació, ara com ara sóm un ONI (“Objecte No identificat”). Oscil·lem entre el plor (sense ràbia) sense projecte i el victimisme (encara volem reformar una constitució enemiga!!!).

Llengua? Creiem de debò que el plany del traspàs ens durà a l’eixida del laberint? Un laberint, d’altra banda, que fa temps que és pesant i pútrid fet a cops d’interessos regionals pactats amb la Cort espanyola…Poder? Si no ens interessa un poder propi (que no sigui l’insult colonial que estem suportant -i mantenint-), quin futur té una llengua. Una llengua la legitima un Estat.

Però, res, continuem plorant i reformant… que els enemics (interiors), és clar, fan la resta perquè hi veuen clar… Aquests no escriuen llibres científics actuen, com sempre, per la via militar…! Fabra necessita tancs!

L’abellerol

Comunicat de LAB en solidaritat amb els represaliats el 29S

LAB SE SOLIDARIZA CON LOS TRABAJADORES AGREDIDOS Y DETENIDOS EL PASADO 29 DE SEPTIEMBRE EN VALENCIA

Desde el sindicato LAB nos solidarizamos con las y los trabajadores agredidos y con los detenidos por la policía el pasado 29 de septiembre en Valencia, cuando participaban en una movilización de la COS y otras organizaciones de la izquierda independentista.

La represión policial contra las y los obreros que reclaman sus derechos laborales y sociales es un arma que están utilizando las clases gobernantes y los dueños del capital, con el fin de acallar las protestas obreras. La intervención policial de Valencia del pasado día 29 de septiembre fue totalmente desproporcionada y tenía como objetivo reprimir a algunas de las organizaciones sindicales de clase.

Exigimos que se ponga fin a la represión policial contra protestas sindicales. Recientemente, en un episodio similar, 7 compañeros y compañeras de LAB fueron detenidos en Iruñea (Pamplona) cuando, en el marco del Día Internacional de Acción contra la crisis organizado por la Federación Sindical Mundial (FSM), se llevó a cabo una ocupación sindical de una sucursal del Banco Santander, a fin de protestar por la responsabilidad de la banca en la presente crisis. Mientras los responsables de la crisis capitalista que padecemos reciben millones de euros del dinero público, los gobernantes reservan para la clase trabajadora los recortes salariales, la merma de derechos laborales y la represión. Los casos de Iruñea y Valencia son sólo dos ejemplos, pero hay muchos más.

No obstante, no lograrán su objetivo, ya que en este momento es más necesario que nunca luchar.

¡Basta ya de represión!

Gurea da garipena!! (= ¡La victoria es nuestra!)

En Euskal Herria, octubre de 2010

Més enllà

Combatre radicalment l’atur és un repte fonamental dels moviments socials. Però per a combatre’l cal analitzar-ne les causes que l’originen. De causes, se n’han enunciat diverses però, a la pràctica, el convencionalisme polític i social continua reproduint el marc socioeconòmic que legitima la desocupació estructural (modisme de misèria i empobriment). Per tant, si no canvien les coses (i sembla que no canviaran), la via legalista i oficialista es demostra com a via morta per acabar amb la marginalitat.

Aleshores el plantejament de la vaga és, és clar, una “tàctica” que volen (els enriquits financers) que sigui conjuntural. No es tracta (o no es tracta únicament) de fer-ne el seguiment quantitatiu de vaguistes detectivescament. Es tracta de demanar-se què més cal fer per a resituar les coses…

Resituar les coses significa, doncs, afrontar què vol dir crisi en el seu sentit integral. És evident que la primera condició d’aquest objectiu ha de ser l’anàlisi de l’atur estructural. Cal, en aquest sentit, contextualitzar aquesta crisi (anunciada) dins la seqüència de les crisis produïdes si més no durant el segle vintè. En aquest sentit, aquestes crisis (entre 1929 i 1973) indiquen algunes continuïtats: sobreproducció, exèrcit de reserva, sobreexplotació de la força de treball, esgotament dels recursos energètics. I aquests indicadors, que es repeteixen com la cançó de l’enfadós, continuen sense combatre’s majoritàriament des de la radicalitat.

Des de la radicalitat vol dir fer un pas més enllà. No voldrà dir que la crisi remet a una crisi de legitimació, d’identificació social més àmplia? No voldrà dir que hauríem d’eixir també “fora” de les estadístiques i retrobar les persones? Aquesta darrera opció és la que ha de (re)situar una vaga en el context de la persistència del treball polític perquè acabem per concloure que la fallida econòmica remet a la fallida de tot un mode de producció, de tot un sistema (de vida).

Si optem per aquesta darrera via explicativa ens adonarem que allò que permet de mantenir en “l’actualitat” el conjunt global de la crisi són els moviments socials que superen l’estreta mobilització sindical oficialista. Aquí rau l’atenció de tot plegat: com sortir de la rutina de fer vagues a l’ús i fer un salt qualitatiu real pel que fa a situar en la palestra quin és el significat de debò de la crisi. Abastar aquest repte significa, doncs, superar la dinàmica “tècnica” del sindicalisme percebut com a hegemònic, i redefinir accions i estratègies perllongades per lluitar per un altre objectiu: fer possible una altra realitat.

El que acabem de dir pot ser un conte de fades, fins i tot la riota pot ser monumental. Però cal no oblidar que quan uns fan una riota, a la fi, pot ser la riota de la mort…

Aldarulls? Qui els causa? I els piquets empresarials, que són els únics piquets existents; aquests també es denuncien i es ridiculitzen?

Cal valorar, doncs, l’eixida al carrer com una altra vegada…però també cal que ens obliguem a acabar amb aquesta situació també d’una vegada. El capital, que semla no estar mai en crisi és, ras i curt, el càncer a exterminar…aquell àngel exterminador…

No es tracta de xifres…es tracta de denúncia i de palesar que la humanitat és en una cruïlla de no retorn. Aquesta deu de ser una qüestió central…La premsa? Recordem que és la veu de l’amo polític del consell d’administració…i un eficaç mitjà d’invent de la realitat…

Estudiem, doncs, les condicions que cal observar per a concretar l’impuls dels moviments socials, amb un gran capital simbòlic i polític de triomfs en el decurs de la història, per a fer-ne un subjecte polític revolucionari. Revolució? De moment, determinats àmbits d’opinió del periodisme mostren una preocupació fonamentada perquè l’actual estat de coses (el seu) se’n pot anar en orris… Aquest sistema també és mortal? Potser sí!

                                                                                                         

L’abelllerol