Apunts per a la reflexió en veu alta

Les passades eleccions al parlament de la Generalitat (de la Comunitat Autònoma de Catalunya) hauran posat de manifest alguns punts que volem posar en consideració, si més no, com a reflexió general:

·      Italianització i espanyolització política: guanya la corrupció i el nepotisme, com ja havia passat al País Valencià i en menor mesura a les Illes (i també a les comarques de la Catalunya del Nord, on l’herència dels Frêche i Alduy continua ben fresca i viva). I no pas només per qui ha guanyat les eleccions, sinó també per qui les perd. Hi ha una berlusconització de la política al nostre país (present i futura)?

·      Manca de voluntat, visió i projecte real de país (no pas com a concepte teòric, sinó pràctic). Els programes de les diferents opcions “nacionalistes” mostren una manca real de voluntat de vertebració territorial i palesen una greu desorientació política (és a dir, tomb descaradament dretà, en la teoria i/o en la pràctica)

·      Manca de voluntat real de democratització de la societat: llei electoral que beneficia la manca de democràcia, publicitat electoral dels partits poc transparent i gens democràtica (blocs informatius, qui més poder té, més espais, qui es presenta per primera vegada no té "dret a la vida", etc.).

·      Allò del “farem, farem, farem”, per molt que encara vengui, s’ha demostrat per activa i per passiva, que és mentida. Si uns han governat 20 anys i els altres 7, què han fet durant aquest temps? Per tant, el discurs ja no és creïble. Ni el d’uns ni el dels altres.

·      No hi ha volta de full, els diferents grups que es proclamen independentistes, o realment estan pagats per interessos “estranys” o pateixen també de la mateixa desorientació general, ja que tampoc tenen un model clar del que volen. No ho diem nosaltres, però uns diuen que en Laporta és un “bluf”, un “vividor” i un “submarí”; d’altres diuen, que en Carretero és un “petit dictador de dretes” (la gran fugida de militants de Reagrupament, ho demostraria?); ERC, després de 7 anys de govern, el seu programa no és creïble; finalment, el PSAN que dóna suport a Laporta, realment és “comunista”? Només la praxi (no la teoria) d’uns i d’altres ens donarà la resposta.

·      L’Esquerra Independentista, en el seu conjunt, l’EI real que hem quedat al marge de les eleccions, més enllà de mirar-nos a nosaltres mateixos, hauríem de veure molt bé en quin món vivim i saber-nos preparar de cara al futur més immediat. Quins objectius volem? per què? com?...  Concepte global de país i com es vertebra (allò que no han fet els altres), de classe i alliberament, i aquestes han de ser les premisses bàsiques. L’EI també hem d’apostar fort per alguna cosa que totes les altres opcions han oblidat, que no és altre que (en el món de crisi i d’enfonsament dels postulats socialdemòcrates, liberals i conservadors), sense les persones treballadores, sense nosaltres, no es pot construir de cap de les maneres la societat del futur. I hem de ser conscients d’aquesta força, si ho som, guanyarem.

Pense-m’hi.

ESCENARIS CÍNICS (PSOE CORRUPTES?)

I.Sous. No és cap secret els sous dels batlles i regidors de qualsevol Ajuntament. Els de Reus en són un cas més. El que oculta la sagnia econòmica popular d’aquest modus vivendi és, alhora, una enorme contradicció. El fet de ser d’”esquerres” de saló permet de combinar la pràctica amb la parladuria, tacticisme…Però aquests sous, que només en són una punta, de l’iceberg, reflecteixen que aquest model de societat està literalment podrit. És a dir, que un cop més no n’hi ha prou a parlar de crisi. De fet, aquest darrer fet n’és una conseqüència, de tot plegat. Aquests sous no són res més que un exemple que expliquen que, en qualsevol cas, la misèria (perquè es tracta d’això!) és unidireccional…els que treballen són els empobrits i els empobrits d’esperit (perquè són funcionaris!) son els rics…

II. El “senyor” F. G. ha fet unes declaracions que, d’altra banda, feia molt de temps que s’intuïen. Es pot especular sobre la conjuntura en què les diu (negociació…), però el que, de debò, expliciten aquestes paraules (no tenir remordiment moral) és el que és la política d’estat. L’Estat (capitalista) no té cap tipus de remordiment (encara ho dubtàvem?). Per tant, aquestes afirmecions sobre el terrorisme d’Estat són perfectament raonables…El que no ho és és l’actitud -moral- de qui vol romandre en el llimb de no estar-hi d’acord i tampoc no estar d’acord amb qualsevol altra forma de lluita popular i d’alliberament. El que (ens) diu F. G. és que ens hem de posicionar: o en un rengle, o en l’altre. Res més.

Però, a més, el que indica el degoteig d’afirmacions sobre aquest afer de guerra bruta (per cert, d’ençà que hi ha estat, n’hi ha…són consubstancials…en fem la història?) és que l’estat també pot estar contra les cordes…i més que contra les cordes…si no, aquestes accions [contra ciutadans bascos] no s’haurien dut a terme…L’estat, vés per on, és feble….i no té cap altre recurs que la repressió…(psicològica, física, política, cultural i econòmica). Repressió integral.

III. Crisi de la socialdemocràcia. És un tema antic: des de 1959...quan l’SPD alemany va dir que calia adequar el discurs amb el nou mercat emergent de la CEE. I, és clar, Marx no era presentable…De moment, però, sembla que els nòrdics (Suècia) se’n sortien, però amb la crisi estructural de 1973 (de la qual encara no hem sortit) es va cloure el cicicle: el capitalisme, en crisi perpètua, devora els seus propis gestors…I de fet, d’ençà d’aleshores hom va a la cerca de pegats…el vaixell fa aigües, i es creu que amb mesures de liberalització en tots els àmbits es produirà nova riquesa. Però el que demostren els fets és que de nova riquesa només se’n produeix per als rics…els cercle es retroalimenta.

Coda. Aparentment són tres escenaris inconnexos, però fixem-nos hi més bé. Les elits pseudopolítiques que són els gossos guardians de la propietat privada i de la torxa ideològica populista (que és el garant de la seva perpetuïtat) necessiten d’un Tòtem, l’estat, per a vigilar, controlar i eliminar tot allò que pugui trencar aquest bucle fosc… L’estat creu que se’n surt però la història -i la lluita- continua en els àmbits més impensables…i això és el que no es pot controlar….ni amb la tàctica de l’envellida socialdemocràcia.

L’òliba

CONTINUEN LES RETALLADES SOCIALS I LABORALS. CONTINUA LA LLUITA!

El proper dissabte 13 de novembre, a les 18h a la Plaça Imperial Tarraco (Tarragona), continuem reivindicant els nostres drets!

Contra el decret de les pensions;

Contra la reforma laboral;

Contra la privatització dels serveis públics;

Contra la precarització del treball;

FEM SENTIR LA NOSTRA VEU!!!

Ha passat un mes des que vam participar a la vaga general, i es confirma el que ja ens temíem. Els sindicats majoritaris CCOO i UGT tan sòls van representar una farsa, fent veure que sortien al carrer per defensar els drets dels treballadors i treballadores, enfront l’ofensiva neoliberal promoguda per la Unió Europea (UE).

Els nostres companys i companyes de l’Estat francès han ridiculitzat aquesta forma de lluita que es concentra en una miserable jornada de vaga, que és el màxim que poden fer els sindicats grocs per no mossegar massa fort la mà que els alimenta.

Davant les mesures que s’estan aplicant a tots els estats de la UE, i que atempten directament contra la qualitat de vida de la majoria de la societat (particularment irrisòria a l’estat espanyol en comparació amb la d’altres estats membre), és imprescindible una resposta unitària a nivell europeu. Els sindicats majoritaris, però, no tenen la menor intenció de fer-ho, i ens correspon als col·lectius i organitzacions polítiques combatives, a les associacions de veïns, culturals, de pares i mares, o qualsevol altre forma d’agrupació de base; ens correspon a les persones a títol individual, organitzar i sumar-nos a la resposta.

Concretament, Cau de llunes, com a col·lectiu feminista, llancem una crida a totes les dones independentment de la seva edat, professió o lloc de naixement, per tal que no acotxin el cap davant el futur que ens estan teixint. Lluny de promoure l’avenç dels processos d’emancipació femenins, les mesures que promou la UE representaran un retrocés brutal. Les retallades socials aprovades es faran a càrrec nostre, doncs les tasques de cura que assumia l’estat recauran sobre les nostres espatlles. En ple segle XXI, enlloc d’apropar-nos a polítiques de natalitat, en les quals les dones poden desenvolupar la seva maternitat amb plena tranquil·litat econòmica, i per tant gaudint d’una notable autonomia i independència, tornarem enrere i haurem de tancar-nos de nou a casa, per tal de donar abast a les múltiples tasques de cura dels nostres familiars grans o petits. Tanmateix, les possibilitats de trencar amb la parella també es veuran notablement reduïdes (tal i com ja estem veient i cosa que deu fer molt feliç al Papa), doncs les despeses mínimes són difícils d’encarar en la situació actual. En general, l’emancipació econòmica de les dones es veurà (s’està veient) directament afectada per aquestes retallades, ja que les condicions de partida femenines són força més precàries que les masculines.

Això només és una pinzellada, breu i senzilla, del què ens espera a les dones amb les mesures imposades des de la UE, aplicades devotament pel govern espanyol, però el panorama és molt més desolador. Com volen reduir l’atur incrementant l’edat de jubilació o facilitant l’acomiadament? Com volen combatre la precarietat facilitant els contractes temporals, els horaris flexibles o la modificació dels convenis segons els interessos empresarials? No té ni caps ni peus, oi? On és la democràcia de la que es vanagloria la classe política institucional, quan les pèrdues privades es volen resoldre amb els diners públics i els drets dels i les treballadores, hipotecant el nostre futur?

Per tot plegat, us convidem a assistir a la manifestació del proper dissabte 13 de novembre, a les 18h a la Plaça Imperial. Igualment, us convidem a participar de forma activa amb els vostres col·lectius, per tal que us sumeu a la Coordinadora Repartim el Treball i la Riquesa, o que us hi sumeu a títol personal!

Us hi esperem!

Cau de llunes (Assemblea Feminista Revolucionària de Tarragona)

caudellunestgn.blogspot.com

http://caudellunestgn.blogspot.com/2010/11/continuen-les-retallades-socials-i.html

Prou ser ploramiques lingüístics…

Sí, ha traspassat Joan Solà. Com ho va fer Joan Coromines. Cada cop donem més relleu a la noció de Barrès que la nació són els morts? No sé si Joan Solà va tenir alguna cosa a veure amb el veto a L.V. Aracil per a la seva continuïtat a la Universitat…però ara no es tracta d’axò. Es tracta que l’acadèmia pensa que plorant es dignifica una llengua perseguida i bandejada…El record emotiu és suficient? No, n’és un component, la memòria, però hi manca allò fonamental: la lluita. I avui, digueu-me quants acadèmics són disposats a baixar al carrer (és a dir, a comunicar-se amb la gran realitat impura!) i formar part del moviment de combat per la Dignitat Nacional? Crec que, bentost, pocs, diria que es poden comptar amb els dits de la mà…

No som una nació, ara com ara sóm un ONI (“Objecte No identificat”). Oscil·lem entre el plor (sense ràbia) sense projecte i el victimisme (encara volem reformar una constitució enemiga!!!).

Llengua? Creiem de debò que el plany del traspàs ens durà a l’eixida del laberint? Un laberint, d’altra banda, que fa temps que és pesant i pútrid fet a cops d’interessos regionals pactats amb la Cort espanyola…Poder? Si no ens interessa un poder propi (que no sigui l’insult colonial que estem suportant -i mantenint-), quin futur té una llengua. Una llengua la legitima un Estat.

Però, res, continuem plorant i reformant… que els enemics (interiors), és clar, fan la resta perquè hi veuen clar… Aquests no escriuen llibres científics actuen, com sempre, per la via militar…! Fabra necessita tancs!

L’abellerol

Comunicat de LAB en solidaritat amb els represaliats el 29S

LAB SE SOLIDARIZA CON LOS TRABAJADORES AGREDIDOS Y DETENIDOS EL PASADO 29 DE SEPTIEMBRE EN VALENCIA

Desde el sindicato LAB nos solidarizamos con las y los trabajadores agredidos y con los detenidos por la policía el pasado 29 de septiembre en Valencia, cuando participaban en una movilización de la COS y otras organizaciones de la izquierda independentista.

La represión policial contra las y los obreros que reclaman sus derechos laborales y sociales es un arma que están utilizando las clases gobernantes y los dueños del capital, con el fin de acallar las protestas obreras. La intervención policial de Valencia del pasado día 29 de septiembre fue totalmente desproporcionada y tenía como objetivo reprimir a algunas de las organizaciones sindicales de clase.

Exigimos que se ponga fin a la represión policial contra protestas sindicales. Recientemente, en un episodio similar, 7 compañeros y compañeras de LAB fueron detenidos en Iruñea (Pamplona) cuando, en el marco del Día Internacional de Acción contra la crisis organizado por la Federación Sindical Mundial (FSM), se llevó a cabo una ocupación sindical de una sucursal del Banco Santander, a fin de protestar por la responsabilidad de la banca en la presente crisis. Mientras los responsables de la crisis capitalista que padecemos reciben millones de euros del dinero público, los gobernantes reservan para la clase trabajadora los recortes salariales, la merma de derechos laborales y la represión. Los casos de Iruñea y Valencia son sólo dos ejemplos, pero hay muchos más.

No obstante, no lograrán su objetivo, ya que en este momento es más necesario que nunca luchar.

¡Basta ya de represión!

Gurea da garipena!! (= ¡La victoria es nuestra!)

En Euskal Herria, octubre de 2010

Més enllà

Combatre radicalment l’atur és un repte fonamental dels moviments socials. Però per a combatre’l cal analitzar-ne les causes que l’originen. De causes, se n’han enunciat diverses però, a la pràctica, el convencionalisme polític i social continua reproduint el marc socioeconòmic que legitima la desocupació estructural (modisme de misèria i empobriment). Per tant, si no canvien les coses (i sembla que no canviaran), la via legalista i oficialista es demostra com a via morta per acabar amb la marginalitat.

Aleshores el plantejament de la vaga és, és clar, una “tàctica” que volen (els enriquits financers) que sigui conjuntural. No es tracta (o no es tracta únicament) de fer-ne el seguiment quantitatiu de vaguistes detectivescament. Es tracta de demanar-se què més cal fer per a resituar les coses…

Resituar les coses significa, doncs, afrontar què vol dir crisi en el seu sentit integral. És evident que la primera condició d’aquest objectiu ha de ser l’anàlisi de l’atur estructural. Cal, en aquest sentit, contextualitzar aquesta crisi (anunciada) dins la seqüència de les crisis produïdes si més no durant el segle vintè. En aquest sentit, aquestes crisis (entre 1929 i 1973) indiquen algunes continuïtats: sobreproducció, exèrcit de reserva, sobreexplotació de la força de treball, esgotament dels recursos energètics. I aquests indicadors, que es repeteixen com la cançó de l’enfadós, continuen sense combatre’s majoritàriament des de la radicalitat.

Des de la radicalitat vol dir fer un pas més enllà. No voldrà dir que la crisi remet a una crisi de legitimació, d’identificació social més àmplia? No voldrà dir que hauríem d’eixir també “fora” de les estadístiques i retrobar les persones? Aquesta darrera opció és la que ha de (re)situar una vaga en el context de la persistència del treball polític perquè acabem per concloure que la fallida econòmica remet a la fallida de tot un mode de producció, de tot un sistema (de vida).

Si optem per aquesta darrera via explicativa ens adonarem que allò que permet de mantenir en “l’actualitat” el conjunt global de la crisi són els moviments socials que superen l’estreta mobilització sindical oficialista. Aquí rau l’atenció de tot plegat: com sortir de la rutina de fer vagues a l’ús i fer un salt qualitatiu real pel que fa a situar en la palestra quin és el significat de debò de la crisi. Abastar aquest repte significa, doncs, superar la dinàmica “tècnica” del sindicalisme percebut com a hegemònic, i redefinir accions i estratègies perllongades per lluitar per un altre objectiu: fer possible una altra realitat.

El que acabem de dir pot ser un conte de fades, fins i tot la riota pot ser monumental. Però cal no oblidar que quan uns fan una riota, a la fi, pot ser la riota de la mort…

Aldarulls? Qui els causa? I els piquets empresarials, que són els únics piquets existents; aquests també es denuncien i es ridiculitzen?

Cal valorar, doncs, l’eixida al carrer com una altra vegada…però també cal que ens obliguem a acabar amb aquesta situació també d’una vegada. El capital, que semla no estar mai en crisi és, ras i curt, el càncer a exterminar…aquell àngel exterminador…

No es tracta de xifres…es tracta de denúncia i de palesar que la humanitat és en una cruïlla de no retorn. Aquesta deu de ser una qüestió central…La premsa? Recordem que és la veu de l’amo polític del consell d’administració…i un eficaç mitjà d’invent de la realitat…

Estudiem, doncs, les condicions que cal observar per a concretar l’impuls dels moviments socials, amb un gran capital simbòlic i polític de triomfs en el decurs de la història, per a fer-ne un subjecte polític revolucionari. Revolució? De moment, determinats àmbits d’opinió del periodisme mostren una preocupació fonamentada perquè l’actual estat de coses (el seu) se’n pot anar en orris… Aquest sistema també és mortal? Potser sí!

                                                                                                         

L’abelllerol

Ràbia i orgull

 

Carta oberta a la militància de la COS, al conjunt de l’Esquerra Independentista i a totes les persones treballadores dignes i lluitadores que ahir donaren molt, moltíssim, durant la jornada de Vaga General del 29S arreu de les nostres comarques al sud de l’Albera.

Benvolgudes amigues i amics...

Abans de dir res, de tot cor, us vull donar les gràcies a totes i tots pels grans esforços i sacrificis que heu fet, per tota la feina feta, i per la dignitat que hem mostrat aquests dies i sobretot ahir. De tot cor, us dic que no puc estar més orgullós i emocionat per militar i compartir la lluita amb vosaltres. Ahir vam demostrar del que som capaços, del que podem fer, i del que podem arribar a ser i fer...

Ahir 29 de setembre, no vam fer res més que començar, però anem pel bon camí.

Ara mateix, cal valorar molt bé tot el que hem fet. Veure què hem fet bé, què hem fet millor, i en què hem errat. Hem de fer crítica i autocrítica, aprofitar bé tota la feina feta, regar bé totes les llavors plantades i començar a recollir ja els seus fruits... Perquè la patronal i els negociadors del sindicalisme institucionals ja no van a perdre més el temps, i ja estan pactant el maquillatge de la contrareforma laboral, de les retallades salarials i de les pensions, etc.

Moltes gràcies per tot... i sobretot, abans de res, vull enviar una abraçada molt gran, i tot el meu suport, solidaritat i estima a totes les companyes i companys, que independentment de la sigla, estiguéreu lluitant ahir als piquets, als actes i mobilitzacions i, per això, per defensar la dignitat de totes i tots, com a persones, com a classe i com a poble, patíreu detencions, agressions i brutalitats policials i dels esquirols, etc.

Cal recordar molt especialment a les dotzenes de companyes i companys que continuen a les seues garjoles, a la companya atropellada a Mercabarna, a tots els companys i companyes ferits en les càrregues policials... i molt especialment vull enviar una fortíssima abraçada al company Aquil·les, d'Alacant, a l'Enric d’Orriols (fill del company ToniT, i germà menut del també company AlfonsT, detingut sense motius al piquet dels estudiants a València), a tots els companys i a les companyes detingudes i/o apallissades (especial record i abraçada pels companys Àlex de Castelló de Rugat, i Àlex de Carcaixent, als quals els hi van obrir el cap, a l'igual que a un company del Col·lectiu Somnis de Montcada, al qual quasi li arrenquen una orella, o la companya Ester a la qual li trencaren un braç)

I especialment, vull recordar i enviar-li una fortíssima abraçada al company i amic Raület, d'Alaquàs, al que en una espenta policial, el van tombar brutalment de la seua bici, trencant-li la clavícula. Al Raület li espera una llarga i fotuda recuperació.

Per contra, tot el meu odi, menyspreu i ràbia cap als cossos repressius que tal i com vaig poder patir a València, atacaren amb una brutalitat que feia anys no havíem vist per ací. Eixa “gent” que amb els ulls injectats en sang i hiperventilant molts d’ells, carregaren sense distincions sobre persones que estaven realitzant una marxa pacífica.

La meua ràbia també, contra els “dirigents i responsables” de CCOO i UGT, que en més d’una ocasió, i en diversos indrets del país, els marcaren el terreny, i les nostres posicions, per rebre les “visites” dels cossos repressius... tal i com va passar pel migdia i la vesprada a València.

Al migdia, la marxa del bloc unitari pel carrer Colom, format per companyes i companys de la COS, del SEPC i de les organitzacions de l’Esquerra Independentista, xavals i xavales dels joves d'EUPV, gent de les assemblees d'estudiants, i un grup prou nodrit de CCOO darrere del bloc, fou frenada en sec brutalment per un operatiu de la policia nacional espanyola a les 12h45.

A eixa mateixa hora, els responsables del comitè de vaga de CCOO i UGT parlamentaven amb els responsables de l’operatiu, on precisament no hi passava ningú... per tal de donar la millor imatge possible de “normalitat democràtica”.

Quan va acabar la “negociació”, i amb la feina feta... ho deixaren tot en mans dels “amics de la porra”, i en eixe instant un segon cordó policial ens va rodejar, separant-nos dels bloc de gent de base de CCOO.. En eixe instant s’iniciava la brutal càrrega. Fou terrible, sincerament, feia molts anys que no veia una càrrega policial a València com la d'ahir al migdia.

La segona prova de la conveniència i col·laboració dels responsables del comitè de vaga de CCOO i UGT amb els operatius repressius, la tinguérem per la vesprada, quan moments abans d'organitzar el bloc unitari de l’esquerra independentista, uns companys van portar una pancarta de pals, on es denunciava la brutal actuació policial del matí... En el moment en què fou desplegada, es produí un intent de càrrega policial per provar de retirar-la, així com amenaces directes per part de policies secretes als companys que la portaven... Mentre això es produïa, els “responsables” de CCOO i UGT parlaven amb els responsables de l'operatiu policial, assenyalant els nostres companys i companyes...

Per sort, al final no va passar res greu, i tot i la confusió i descoordinació inicial, quan vam començar a caminar ens n'adonàrem que al nostre bloc hi havien centenars de persones, més de 1500, que s'hi veien dotzenes d'estelades, que molta gent que venia a veure la manifestació, i molta gent gran, s'emocionava en escoltar les dolçaines i veure les estelades...

Realment, ara mateix estic fet una merda, no tinc veu, i em fa mal tot el cos... però estic súper content de la feina d'ahir... la majoria estàvem emocionats de veure la riuada de gent, la germanor amb totes les treballadores i els treballadors, el suport rebut de gent de base de CCOO i UGT... les mostres constants de solidaritat entre totes i tots, les mostres de combativitat i les ganes de seguir lluitar... I també vull destacar sincerament, l'ajuda que ens brindaren les companyes i companys de la CGT de València, en deixar passar el nostre bloc primer que el seu, per cobrir-nos les esquenes, i evitar possibles represàlies contra els companys que portaven la pancarta denunciant la repressió policial... una mostra de solidaritat de classe que no té preu, i que contrasta notablement amb el menyspreu gairebé constant que hem rebut per part dels sindicats “grans”, “oficials” i de “classe”... (ja ni paga la pena anomenar-los).

Allò gran, no són els sindicats... allò gran, molt gran, és la classe treballadora, és el Poble Treballador dels Països Catalans... i, de tot cor, des d’ahir i més que mai, n’estic absolutament i incondicionalment orgullós de ser membre del nostre poble i classe treballadora, membre de la COS i de l’Esquerra Independentista.

Benvolgudes companyes i companys, amics i amigues, moltíssimes gràcies per tota la feina feta arreu del país, i per poder compartir la lluita amb vosaltres, a Elx, Alacant, Mutxamel, Sant Joan d’Alacant, Benissa, Alcoi, Gandia, Carcaixent, València, Alboraia, Sagunt, Xest, Paterna, Burjassot, Vila-real, Castelló de la Plana, Vinaròs, Amposta, Tortosa, Reus, Tarragona, Vilafranca del Penedès, Capellades, Vilanova i la Geltrú, Manresa, Berga, Gironella, Vic, Viladecans, Molins de Rei, Sant Feliu de Llobregat, Sant Joan Despí, Sitges, Barcelona, Vilassar de Dalt, Pineda de Mar, Cardedeu, Cerdanyola, Sant Cugat, Terrassa, Sabadell, Girona, Arbúcies, Figueres, Salt, Olot, Lleida, Palma...

Ara el 29S ja ha passat... ens queden els i les ferides i represaliats... ara més que mai hem de estar al seu costat com una pinya i, al mateix temps, no deixar que aquesta trempera, que totes les mostres de dignitat i sacrifici reals pel bé de totes i tots, no queden en no res... A partir d’ara, hem de continuar piquetejant els nostres barris, polígons i localitats. Hem de continuar organitzant noves assemblees, seccions sindicals, estructures de solidaritat, caixes de resistència, etc. Hem de continuar preparant i organitzant noves mobilitzacions, marxes contra l’atur i la precarietat, denúncies i piquets contra els acomiadaments, i l’esclavatge legal de les ETT.

I cal fer la feina d’organitzar totes les companyes i companys de les bases de CCOO i UGT, que encara tenen ganes de lluitar, per tal que abandonen els traïdors dels seus dirigents i s’organitzen per l’alliberament de la nostra classe i de la nostra terra.

El 29S ha estat el km 0 de la llarga marxa per la nostra llibertat, avancem fins recuperar-la completa, i perquè ja no ens la puguen tornar a arrabassar mai més.

  

Una fortíssima abraçada i a seguir lluitant!!

Gonçal Bravo

Coordinador General de la COS

COORDINADORA OBRERA SINDICAL – COS

Sindicat per l’alliberament de gènere, de classe i nacionals dels Països Catalans