Prou ser ploramiques lingüístics…

Sí, ha traspassat Joan Solà. Com ho va fer Joan Coromines. Cada cop donem més relleu a la noció de Barrès que la nació són els morts? No sé si Joan Solà va tenir alguna cosa a veure amb el veto a L.V. Aracil per a la seva continuïtat a la Universitat…però ara no es tracta d’axò. Es tracta que l’acadèmia pensa que plorant es dignifica una llengua perseguida i bandejada…El record emotiu és suficient? No, n’és un component, la memòria, però hi manca allò fonamental: la lluita. I avui, digueu-me quants acadèmics són disposats a baixar al carrer (és a dir, a comunicar-se amb la gran realitat impura!) i formar part del moviment de combat per la Dignitat Nacional? Crec que, bentost, pocs, diria que es poden comptar amb els dits de la mà…

No som una nació, ara com ara sóm un ONI (“Objecte No identificat”). Oscil·lem entre el plor (sense ràbia) sense projecte i el victimisme (encara volem reformar una constitució enemiga!!!).

Llengua? Creiem de debò que el plany del traspàs ens durà a l’eixida del laberint? Un laberint, d’altra banda, que fa temps que és pesant i pútrid fet a cops d’interessos regionals pactats amb la Cort espanyola…Poder? Si no ens interessa un poder propi (que no sigui l’insult colonial que estem suportant -i mantenint-), quin futur té una llengua. Una llengua la legitima un Estat.

Però, res, continuem plorant i reformant… que els enemics (interiors), és clar, fan la resta perquè hi veuen clar… Aquests no escriuen llibres científics actuen, com sempre, per la via militar…! Fabra necessita tancs!

L’abellerol

Comunicat de LAB en solidaritat amb els represaliats el 29S

LAB SE SOLIDARIZA CON LOS TRABAJADORES AGREDIDOS Y DETENIDOS EL PASADO 29 DE SEPTIEMBRE EN VALENCIA

Desde el sindicato LAB nos solidarizamos con las y los trabajadores agredidos y con los detenidos por la policía el pasado 29 de septiembre en Valencia, cuando participaban en una movilización de la COS y otras organizaciones de la izquierda independentista.

La represión policial contra las y los obreros que reclaman sus derechos laborales y sociales es un arma que están utilizando las clases gobernantes y los dueños del capital, con el fin de acallar las protestas obreras. La intervención policial de Valencia del pasado día 29 de septiembre fue totalmente desproporcionada y tenía como objetivo reprimir a algunas de las organizaciones sindicales de clase.

Exigimos que se ponga fin a la represión policial contra protestas sindicales. Recientemente, en un episodio similar, 7 compañeros y compañeras de LAB fueron detenidos en Iruñea (Pamplona) cuando, en el marco del Día Internacional de Acción contra la crisis organizado por la Federación Sindical Mundial (FSM), se llevó a cabo una ocupación sindical de una sucursal del Banco Santander, a fin de protestar por la responsabilidad de la banca en la presente crisis. Mientras los responsables de la crisis capitalista que padecemos reciben millones de euros del dinero público, los gobernantes reservan para la clase trabajadora los recortes salariales, la merma de derechos laborales y la represión. Los casos de Iruñea y Valencia son sólo dos ejemplos, pero hay muchos más.

No obstante, no lograrán su objetivo, ya que en este momento es más necesario que nunca luchar.

¡Basta ya de represión!

Gurea da garipena!! (= ¡La victoria es nuestra!)

En Euskal Herria, octubre de 2010

Més enllà

Combatre radicalment l’atur és un repte fonamental dels moviments socials. Però per a combatre’l cal analitzar-ne les causes que l’originen. De causes, se n’han enunciat diverses però, a la pràctica, el convencionalisme polític i social continua reproduint el marc socioeconòmic que legitima la desocupació estructural (modisme de misèria i empobriment). Per tant, si no canvien les coses (i sembla que no canviaran), la via legalista i oficialista es demostra com a via morta per acabar amb la marginalitat.

Aleshores el plantejament de la vaga és, és clar, una “tàctica” que volen (els enriquits financers) que sigui conjuntural. No es tracta (o no es tracta únicament) de fer-ne el seguiment quantitatiu de vaguistes detectivescament. Es tracta de demanar-se què més cal fer per a resituar les coses…

Resituar les coses significa, doncs, afrontar què vol dir crisi en el seu sentit integral. És evident que la primera condició d’aquest objectiu ha de ser l’anàlisi de l’atur estructural. Cal, en aquest sentit, contextualitzar aquesta crisi (anunciada) dins la seqüència de les crisis produïdes si més no durant el segle vintè. En aquest sentit, aquestes crisis (entre 1929 i 1973) indiquen algunes continuïtats: sobreproducció, exèrcit de reserva, sobreexplotació de la força de treball, esgotament dels recursos energètics. I aquests indicadors, que es repeteixen com la cançó de l’enfadós, continuen sense combatre’s majoritàriament des de la radicalitat.

Des de la radicalitat vol dir fer un pas més enllà. No voldrà dir que la crisi remet a una crisi de legitimació, d’identificació social més àmplia? No voldrà dir que hauríem d’eixir també “fora” de les estadístiques i retrobar les persones? Aquesta darrera opció és la que ha de (re)situar una vaga en el context de la persistència del treball polític perquè acabem per concloure que la fallida econòmica remet a la fallida de tot un mode de producció, de tot un sistema (de vida).

Si optem per aquesta darrera via explicativa ens adonarem que allò que permet de mantenir en “l’actualitat” el conjunt global de la crisi són els moviments socials que superen l’estreta mobilització sindical oficialista. Aquí rau l’atenció de tot plegat: com sortir de la rutina de fer vagues a l’ús i fer un salt qualitatiu real pel que fa a situar en la palestra quin és el significat de debò de la crisi. Abastar aquest repte significa, doncs, superar la dinàmica “tècnica” del sindicalisme percebut com a hegemònic, i redefinir accions i estratègies perllongades per lluitar per un altre objectiu: fer possible una altra realitat.

El que acabem de dir pot ser un conte de fades, fins i tot la riota pot ser monumental. Però cal no oblidar que quan uns fan una riota, a la fi, pot ser la riota de la mort…

Aldarulls? Qui els causa? I els piquets empresarials, que són els únics piquets existents; aquests també es denuncien i es ridiculitzen?

Cal valorar, doncs, l’eixida al carrer com una altra vegada…però també cal que ens obliguem a acabar amb aquesta situació també d’una vegada. El capital, que semla no estar mai en crisi és, ras i curt, el càncer a exterminar…aquell àngel exterminador…

No es tracta de xifres…es tracta de denúncia i de palesar que la humanitat és en una cruïlla de no retorn. Aquesta deu de ser una qüestió central…La premsa? Recordem que és la veu de l’amo polític del consell d’administració…i un eficaç mitjà d’invent de la realitat…

Estudiem, doncs, les condicions que cal observar per a concretar l’impuls dels moviments socials, amb un gran capital simbòlic i polític de triomfs en el decurs de la història, per a fer-ne un subjecte polític revolucionari. Revolució? De moment, determinats àmbits d’opinió del periodisme mostren una preocupació fonamentada perquè l’actual estat de coses (el seu) se’n pot anar en orris… Aquest sistema també és mortal? Potser sí!

                                                                                                         

L’abelllerol

Ràbia i orgull

 

Carta oberta a la militància de la COS, al conjunt de l’Esquerra Independentista i a totes les persones treballadores dignes i lluitadores que ahir donaren molt, moltíssim, durant la jornada de Vaga General del 29S arreu de les nostres comarques al sud de l’Albera.

Benvolgudes amigues i amics...

Abans de dir res, de tot cor, us vull donar les gràcies a totes i tots pels grans esforços i sacrificis que heu fet, per tota la feina feta, i per la dignitat que hem mostrat aquests dies i sobretot ahir. De tot cor, us dic que no puc estar més orgullós i emocionat per militar i compartir la lluita amb vosaltres. Ahir vam demostrar del que som capaços, del que podem fer, i del que podem arribar a ser i fer...

Ahir 29 de setembre, no vam fer res més que començar, però anem pel bon camí.

Ara mateix, cal valorar molt bé tot el que hem fet. Veure què hem fet bé, què hem fet millor, i en què hem errat. Hem de fer crítica i autocrítica, aprofitar bé tota la feina feta, regar bé totes les llavors plantades i començar a recollir ja els seus fruits... Perquè la patronal i els negociadors del sindicalisme institucionals ja no van a perdre més el temps, i ja estan pactant el maquillatge de la contrareforma laboral, de les retallades salarials i de les pensions, etc.

Moltes gràcies per tot... i sobretot, abans de res, vull enviar una abraçada molt gran, i tot el meu suport, solidaritat i estima a totes les companyes i companys, que independentment de la sigla, estiguéreu lluitant ahir als piquets, als actes i mobilitzacions i, per això, per defensar la dignitat de totes i tots, com a persones, com a classe i com a poble, patíreu detencions, agressions i brutalitats policials i dels esquirols, etc.

Cal recordar molt especialment a les dotzenes de companyes i companys que continuen a les seues garjoles, a la companya atropellada a Mercabarna, a tots els companys i companyes ferits en les càrregues policials... i molt especialment vull enviar una fortíssima abraçada al company Aquil·les, d'Alacant, a l'Enric d’Orriols (fill del company ToniT, i germà menut del també company AlfonsT, detingut sense motius al piquet dels estudiants a València), a tots els companys i a les companyes detingudes i/o apallissades (especial record i abraçada pels companys Àlex de Castelló de Rugat, i Àlex de Carcaixent, als quals els hi van obrir el cap, a l'igual que a un company del Col·lectiu Somnis de Montcada, al qual quasi li arrenquen una orella, o la companya Ester a la qual li trencaren un braç)

I especialment, vull recordar i enviar-li una fortíssima abraçada al company i amic Raület, d'Alaquàs, al que en una espenta policial, el van tombar brutalment de la seua bici, trencant-li la clavícula. Al Raület li espera una llarga i fotuda recuperació.

Per contra, tot el meu odi, menyspreu i ràbia cap als cossos repressius que tal i com vaig poder patir a València, atacaren amb una brutalitat que feia anys no havíem vist per ací. Eixa “gent” que amb els ulls injectats en sang i hiperventilant molts d’ells, carregaren sense distincions sobre persones que estaven realitzant una marxa pacífica.

La meua ràbia també, contra els “dirigents i responsables” de CCOO i UGT, que en més d’una ocasió, i en diversos indrets del país, els marcaren el terreny, i les nostres posicions, per rebre les “visites” dels cossos repressius... tal i com va passar pel migdia i la vesprada a València.

Al migdia, la marxa del bloc unitari pel carrer Colom, format per companyes i companys de la COS, del SEPC i de les organitzacions de l’Esquerra Independentista, xavals i xavales dels joves d'EUPV, gent de les assemblees d'estudiants, i un grup prou nodrit de CCOO darrere del bloc, fou frenada en sec brutalment per un operatiu de la policia nacional espanyola a les 12h45.

A eixa mateixa hora, els responsables del comitè de vaga de CCOO i UGT parlamentaven amb els responsables de l’operatiu, on precisament no hi passava ningú... per tal de donar la millor imatge possible de “normalitat democràtica”.

Quan va acabar la “negociació”, i amb la feina feta... ho deixaren tot en mans dels “amics de la porra”, i en eixe instant un segon cordó policial ens va rodejar, separant-nos dels bloc de gent de base de CCOO.. En eixe instant s’iniciava la brutal càrrega. Fou terrible, sincerament, feia molts anys que no veia una càrrega policial a València com la d'ahir al migdia.

La segona prova de la conveniència i col·laboració dels responsables del comitè de vaga de CCOO i UGT amb els operatius repressius, la tinguérem per la vesprada, quan moments abans d'organitzar el bloc unitari de l’esquerra independentista, uns companys van portar una pancarta de pals, on es denunciava la brutal actuació policial del matí... En el moment en què fou desplegada, es produí un intent de càrrega policial per provar de retirar-la, així com amenaces directes per part de policies secretes als companys que la portaven... Mentre això es produïa, els “responsables” de CCOO i UGT parlaven amb els responsables de l'operatiu policial, assenyalant els nostres companys i companyes...

Per sort, al final no va passar res greu, i tot i la confusió i descoordinació inicial, quan vam començar a caminar ens n'adonàrem que al nostre bloc hi havien centenars de persones, més de 1500, que s'hi veien dotzenes d'estelades, que molta gent que venia a veure la manifestació, i molta gent gran, s'emocionava en escoltar les dolçaines i veure les estelades...

Realment, ara mateix estic fet una merda, no tinc veu, i em fa mal tot el cos... però estic súper content de la feina d'ahir... la majoria estàvem emocionats de veure la riuada de gent, la germanor amb totes les treballadores i els treballadors, el suport rebut de gent de base de CCOO i UGT... les mostres constants de solidaritat entre totes i tots, les mostres de combativitat i les ganes de seguir lluitar... I també vull destacar sincerament, l'ajuda que ens brindaren les companyes i companys de la CGT de València, en deixar passar el nostre bloc primer que el seu, per cobrir-nos les esquenes, i evitar possibles represàlies contra els companys que portaven la pancarta denunciant la repressió policial... una mostra de solidaritat de classe que no té preu, i que contrasta notablement amb el menyspreu gairebé constant que hem rebut per part dels sindicats “grans”, “oficials” i de “classe”... (ja ni paga la pena anomenar-los).

Allò gran, no són els sindicats... allò gran, molt gran, és la classe treballadora, és el Poble Treballador dels Països Catalans... i, de tot cor, des d’ahir i més que mai, n’estic absolutament i incondicionalment orgullós de ser membre del nostre poble i classe treballadora, membre de la COS i de l’Esquerra Independentista.

Benvolgudes companyes i companys, amics i amigues, moltíssimes gràcies per tota la feina feta arreu del país, i per poder compartir la lluita amb vosaltres, a Elx, Alacant, Mutxamel, Sant Joan d’Alacant, Benissa, Alcoi, Gandia, Carcaixent, València, Alboraia, Sagunt, Xest, Paterna, Burjassot, Vila-real, Castelló de la Plana, Vinaròs, Amposta, Tortosa, Reus, Tarragona, Vilafranca del Penedès, Capellades, Vilanova i la Geltrú, Manresa, Berga, Gironella, Vic, Viladecans, Molins de Rei, Sant Feliu de Llobregat, Sant Joan Despí, Sitges, Barcelona, Vilassar de Dalt, Pineda de Mar, Cardedeu, Cerdanyola, Sant Cugat, Terrassa, Sabadell, Girona, Arbúcies, Figueres, Salt, Olot, Lleida, Palma...

Ara el 29S ja ha passat... ens queden els i les ferides i represaliats... ara més que mai hem de estar al seu costat com una pinya i, al mateix temps, no deixar que aquesta trempera, que totes les mostres de dignitat i sacrifici reals pel bé de totes i tots, no queden en no res... A partir d’ara, hem de continuar piquetejant els nostres barris, polígons i localitats. Hem de continuar organitzant noves assemblees, seccions sindicals, estructures de solidaritat, caixes de resistència, etc. Hem de continuar preparant i organitzant noves mobilitzacions, marxes contra l’atur i la precarietat, denúncies i piquets contra els acomiadaments, i l’esclavatge legal de les ETT.

I cal fer la feina d’organitzar totes les companyes i companys de les bases de CCOO i UGT, que encara tenen ganes de lluitar, per tal que abandonen els traïdors dels seus dirigents i s’organitzen per l’alliberament de la nostra classe i de la nostra terra.

El 29S ha estat el km 0 de la llarga marxa per la nostra llibertat, avancem fins recuperar-la completa, i perquè ja no ens la puguen tornar a arrabassar mai més.

  

Una fortíssima abraçada i a seguir lluitant!!

Gonçal Bravo

Coordinador General de la COS

COORDINADORA OBRERA SINDICAL – COS

Sindicat per l’alliberament de gènere, de classe i nacionals dels Països Catalans

 

VAGA GENERAL: Barcelona, València i Palma: rodes de premsa de la Coordinadora Obrera Sindical i de l'Esquerra Independentista

27 de setembre: rodes de premsa de la COS convocant a la vaga general.  A València, s'ha llegit l'escrit que ve a continuació a les portes de la Secretaria Autonòmica d'Ocupació de la Generalitat Valenciana per Gonçal Bravo (Coordinador General de la Coordinadora Obrera Sindical) en nom de la COS i de l'esquerra independentista. L'independentisme ha convocat a la seva militància i simpatitzants a sumar-se a la vaga i organitzar piquets, així participarà de concentracions i manifestacions el proper dia 29 de setembre a diferents ciutats i poblacions...  Aquesta roda de premsa ha sigut simultània a les altres dos grans capitals dels Països Catalans: Barcelona i Palma, on també hi haurà multitud de mobilitzacions amb presència de l'independentisme d'esquerres.    A continuació podeu llegir el comunicat de premsa fet públic aquest matí: L’Esquerra Independentista davant la vaga general del 29 de setembre   En el context actual de retallades socials i reformes laborals, l'Esquerra Independentista (CAJEI, COS, Endavant, Maulets i SEPC), moviment polític que lluita per la Independència i el Socialisme als Països Catalans, apostem fermament per fer d'aquesta vaga general l'inici d'una mobilització popular per acabar amb totes les imposicions i retallades a la dignitat de la classe treballadora catalana. Davant la convocatòria de vaga general del proper 29 de setembre l'Esquerra Independentista sortim al carrer per denunciar que:  1. La reforma laboral aprovada és l'agressió més gran dels últims 30 anys cap a les condicions de vida de la classe treballadora catalana. 2. Les polítiques neoliberals planejades pel FMI i la UE com a resposta a la crisi del sistema capitalista es basen en reduir els drets socials i la qualitat de vida de milions de treballadores. 3. Amb aquesta crisi s'ha fet evident que ens és més necessari que mai, per als i les treballadores del nostre país, un Marc Nacional de Relacions Sociolaborals dels Països Catalans des d'on poder decidir democràticament la sortida a la crisi i el sistema econòmic a construir d'ara endavant. Som conscients que només amb una Vaga General no n’hi ha prou per tirar enrere la reforma laboral i les altres retallades socials dictades per l’FMI i la UE, i executades pels governs espanyol i francès, però també sabem que només amb la lluita diària i organitzada podrem fer front a aquestes agressions i avançar cap a una vertadera democràcia política, econòmica i social.

Sobre la vaga...

Fer Vaga aquest dia 29 és el mínim que es pot fer envers la política d’enriquiment per a les minories oligàrquiques (encara més!!) i envers el “nou” control laboral (assolir una plusvàlua més ‘elaborada’ amb la reglamentació dictada pels mercadòlegs) que pregona l’exsocialdemocràcia.

Però no n’hi ha prou. Cal afegir-hi la ‘microrevolució’ individual. Ens referim a les actituds, costums i predisposicions de mentalitat. Es tracta de tres factors que encara avui no han estat malauradament prou assumits pel proletariat urbà i rural i les capes inetermèdies, també en clar procés de proletarització. Si una vaga és un fet polític transcendental, conseqüència d’una experiència acumulativa d’explotació, els comportaments quotidians (la revolució silenciosa) qualifiquen i legitimen completament el pronunciament d’una jornada de lluita.

Lluitar contra el consumisme, contra la moda (sempre feixista), contra el culte al cos, fer oposició activa -o desconstrucció crítica- a la teleescombraria (el 90%), retornar a l’ecologisme polític, pensar per un mateix, llegir críticament -i entre línies, retrobar, amb consciència, el paisatge i la natura més immediats, no ser esclaus del temps que ens organitzen (el dret a la mandra!), activar moviments socials d’insubmissió fiscal (que és la independència efectiva), recuperar la tradició de lluita i d’extraordinària cultura política llibertària i comunista [d’allibermanet nacional] d’entre finals del vuitcents a mitjan setanta, solidaritzar-se amb els pobles en lluita, no confondre solidaritat real (que sovint obviem si la tenim al costat mateix de casa) amb el bonisme o cosmopolitisme excursionista petitburgès, desmuntar la cançoneta del ’desenvolupament sostenible’…

Abastar aquestes i d’altres actituds actives, crítiques, d’autoaformació de la individualitat revolucionària, que és la que és a la base dels fets transformadors col·lectius, és el que acaba de donar sentit a una vaga. La vaga ha de ser contínua. I aquesta continuïtat és a l’abast de tots nosaltres, començant per un fet ben senzill: obrir ben bé els ulls i començar de qüestionar allò que no quadra…

L’abellerol

Sobre el model de ciutat reusenc: caduc tacticisme

El model de ciutat reusenc correspon a la concepció de gestió, no pas a una idea basada en les necessitats de la majoria social. Gestió, és clar, és un tipus de política que cerca refer, però no pas transformar; distribuir jeràrquicament recursos. Transformar vol dir pensar en un model urbà que estableixi uns nodes de solidaritat real, col·lectius. Quan hom parla de ciutat, normalment es pensa en un objecte. I no ho és. Però el model de ciutat local té un referent, la política urbanística de Barcelona. Si se’n fa una comparació trobarem que l’orientació general s’adreça a la planificació de la marginalitat social….com a ciutat representada per congressos i hotels!  L’especulació immobiliària, els pisos inhabitats, n’és un reflex, d’aquesta realitat que cerca primordialment l’enriquiment constant dels “dirigents” municipals.

El que hi ha a la base d’aquest model de minories exclusivistes és el fracàs de la gestió dita socialdemòcrata. Es pot avaluar l’estratègia dels partits socialistes a la dècada dels anys setanta vinculada a una proposta social pensada, però, per a frenar la política comunista. Ara, però, no es tracta de socialdemocràcia. Ara es tracta d’una peculiar preocupació social, la cínica manipulació de la qual ha d’acabar donant rèdits econòmics en clau de ficció política. Es tracta de la perpetuació de càrrecs, no pas de la reproducció de benestar col·lectiu. O, dit d’una altra manera, el benestar del poble treballador es mesura d’acord al benestar de l’oligarquia política.

La resposta, davant aquesta situació (no circumstancial) ha de ser recuperar, com a model eticopolític, la concepció de ciutat dels anys trenta que es dugué a terme tot just a la Barcelona revolucionària i popular. Es tracta, és clar, no pas de traslladar mimèticament la materialitat dels projectes, sinó pensar en una ruptura amb el model vigent que tingui present la voluntat política de la classe obrera i la dels quadres intermedis: la majoria social. La municipalització és una via que ha de fer realitat un model de ciutat realment democràtica. L’ocupació popular d’habitatges i d’espais públics, objecte del joc empresarial, és una conseqüència -sanament impulsada pels moviment socials- del model eticorevolucionari.

Les eleccions municipals, com la resta d’eleccions, han esdevingut un objecte de desig de col·locació meritocràtica: d’òptim modus vivendi. Però aquest ‘modus vivendi’ equival directament a la misèria cultural de les persones. L’important per al model vigent és evitar el pensament, la via més immediata per a perpetuar l’empobriment i l’alienació.  

                                                                                                          L’abellerol